El proper dijous, 1 de març, a les 19 hores, a la sala d’actes de l’Ajuntament, es presentarà el llibre “L’aigua a Tarragona. De la Romanització a la industrialització”, de Josep M. Recasens i Comes. El llibre és el número 2 de la col·lecció Tarragona. Història i Patrimoni, coeditat per l’Ajuntament de Tarragona i Arola Editors, i la presentació anirà a càrrec del Lluis Navarro Miralles, professor d’Història Moderna de la Universitat Rovira i Virgili.
 

L’autor

Josep M. Recasens i Comes va néixer a Tarragona l’any 1918. Es formà de manera autodidacta estudiant les obres de Jaume Vicens Vives i Pierre Vilar, així com la dels investigadors francesos que varen configurar l’Escola dels Annals.

L’any 1979, després del forçat parèntesi de la Dictadura, Josep M. Recasens va guanyar les primeres eleccions municipals democràtiques, ocupant l’alcaldia de Tarragona durant 10 anys, fins el 1989. Durant els seus mandats es va impulsar la conservació del patrimoni arqueològic, amb actuacions, com la creació Taller Escola d’Arqueologia (TED’A) o la recuperació de la capçalera del Circ, entre d’altres.

Els seus estudis històrics, publicats en 16 llibres i prop d’un centenar d’articles, han rebut diferents premis i guardons: dues medalles Antoni Agustí, la de Cronista Josep M. Pujol i el Premi d'Investigació del Tarragonès. L’any 2009 va ser nomenat Fill Predilecte de Tarragona i el 2011 era investit Doctor Honoris Causa per la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona.

L’obra

A Tarragona el proveïment d’aigua ha estat una constant històrica que mai fins avui s’ha resolt de manera definitiva. L’origen del mal cal cercar-lo a la prioritat que els fundadors de la ciutat donaren al valor estratègic del lloc, immillorable per situar-hi una base militar, però amb una evident pobresa de recursos hidràulics naturals.

El romans resolgueren el problema amb la construcció de sòlids aqüeductes, després Tarragona es convertí durant segles en una petita ciutat escassament poblada que podia resoldre la falta d’aigua amb la construcció de cisternes i l’extracció d’alguns pous.

Al decenni dels anys vuitanta del segle XX, la situació era insostenible. A la indústria se li acabaven els recursos hidràulics dels pous i l’aigua que sortia de les aixetes era inservible per usos domèstics. El transvasament d’aigua del Canal Esquerra de l’Ebre, que arribà a Tarragona l’any 1989, posà fi a la que ha estat la darrera gran crisi hídrica que ha patit la ciutat.