Durant el franquisme i especialment en els primers anys, gairebé tots els governadors civils de Tarragona eren forasters i poc coneixedors de la realitat social i econòmica de la província. Es tractava d’alts funcionaris del règim, fidels, amb la perspectiva d’una futura promoció cap a llocs de major prestigi polític dins el jerarquitzat engranatge de l’Administració estatal. En els anys quaranta, Tarragona és caracteritzava per ser la província catalana que registrava més cessaments i nomenaments en el càrrec de governador civil. El primer en ocupar la màxima autoritat provincial, sense considerar Carmelo Monzón Mosso (nomenat el 17 d’abril de 1938 com a governador civil de la part ocupada de les províncies de Tarragona i Castelló de la Plana), era Antonio Iturmendi Bañales (1939), tradicionalista i advocat de l’Estat de professió, cessava dos mesos després per passar a ocupar el mateix càrrec a Saragossa. José Greco y Greco, president de la Diputació de Tarragona, era el successor interí fins el nomenament definitiu de Mateo Torres Bestard (1939), un falangista recent, militar i antic ajudant de Franco, denotava un especial interès pel bon funcionament dels consells de guerra a Tarragona. Tanmateix, per qüestions de corrupció protagonitzarà el primer enfrontament important amb el Jefe Provincial de Fet y de las Jons de Tarragona, Josep Maria Fontana Tarrats. Era substituït per l’enginyer Ángel Sanz Nogués (1939-1941), qui dedicava més atenció al desenvolupament econòmic i, especialment, a la projecció turística de la capital. El relleu era Juan Selva Marguelina (1941-1943), tradicionalista convençut i militar de professió, més preocupat per la seva projecció personal que no pas pel govern de la província, s’enfrontava en més d’una ocasió amb el Jefe Provincial de Fet y de las Jons per qüestions polítiques i de poder. Posteriorment, després del breu mandat de no més de mig any de Ximénez de Sandoval Riestra (1943-1944), ocupava el càrrec Francisco Labadíe Otermín (1944-1950), un jove advocat, falangista acèrrim i el primer que, a partir d’aleshores, a més de governador civil de la província exercia també com a Jefe Provincial de Fet y de las Jons de Tarragona. El substituia el notari José Pagès Costart ( 1950-1951), i poc després l’advocat José Gonzàlez-Sama García (1951-1961), qui exercia el seu mandat durant més de deu anys i disposava el cessament del popular alcalde de Tarragona Enric Olivé Martínez. Durant el mandat  del fiscal Rafael Fernández Martínez (1961-1968), l’any 1967 es produia el trasllat de l’antic edifici del govern civil al nou,  situat a la Plaça Imperial Tarraco. Els dos darrers governadors civils de Tarragona del període franquista eren José Antonio Serrano Montalvo (1968-1971) i Antonio Aigé Pascual (1971-1976), ambdós advocats.