Tangent

La llum del sol d’hivern sobre les ones,
em massatja la pell, portal de l’ànima.

Gener generós, que em regala
llenques de soledat damunt la sorra:

cada petjada una illa.

Gener que defuig la gentada i desplega
tots els colors del fred, totes les veus de l’aigua.

Gener que genera arxipèlags de passos,
naufragis en un món fet a la meva mida.

Gener que em fa genet d’un camí que perfila
la costa tenaç que m’allunya, m’empassa,
em transforma, em dissol,
inexcusablement,
en la tangent
del mar.

Isabel Ortega Rion. Tangent dins Nòmada, Valls: Cossetània edicions, 2009.

Isabel Ortega Rion (Tarragona, 1955)

És una escriptora i traductora tarragonina. El poder de les paraules li ha servit d’inspiració i gaudi. Els records es barregen amb la realitat viscuda o metaforitzada a partir, de vegades, de la mitologia en una poesia feta amb rigor i autoexigència en poemaris com Enfilall  (Premi Comas i Maduell Ciutat de Tarragona, 2002), Runa plena (2004), Nòmada (2009), Medusa (2013), Cues de Sargantana (2019), Gravetat (2022)...