El mar és molt negre. “Tant se val” sembla que digui. El pare ho sabia. Alliberat d’un cert desencant, jo no ho he sabut fer, i mira. I mira! Mira el mar que negre, igual i quiet, en repòs, amb un tremolor dins el repòs, que es revela a trenc d’ona. Només el seu límit. Tota la terra és una muralla a l’entorn del mar. I el mar quiet i negre. Sobre la muralla hi havia una figuera amb uns grans pàmpols. Una muralla alta encerclava l’altra ciutat, clara i lluent en el fons d’or d’un retaule. Com va ser. O no va ser. Amb la gent estimada a dintre. La muralla era encara allí. Dos mil anys. Potser més. Què vol dir més de dos mil anys? I, més que la muralla, encara el mar. Molt més de dos mil anys. No hi havia homes i el mar ja hi era. Omple l’univers el mar. Olor de fum, gust de fum, i de mar. El mar molt negre i forçut. Dolorosament quiet. Només el mar.

—Oh senyoreta, i que bonic és el mar!

Maria Aurèlia Capmany Farnés. El mar, fragment dins L’altra ciutat. Barcelona: Selecta, 1955.

Maria Aurèlia Capmany Farnés (Barcelona, 1918-1991)

Fou una escriptora polifacètica: novel·lista, traductora, dramaturga i assagista molt vinculada a la ciutat de Tarragona. La seva obra ha estat reconeguda en premis com el Joanot Martorell (1948) i el Sant Jordi de novel·la (1968). La seva relació inicial amb Tarragona s’explica a  L’altra ciutat (1955) de resultes d’una excursió escolar i posteriorment aquesta relació s’anirà enfortint amb les coneixences i el seu lloc de residència, que anava combinant amb Barcelona. Les descripcions del mar i de Tarragona en general estan plenes de sinceritat i d’emoció.