Nascuts com un bé de Déu per obra d’una sort
que s’inventa a ella mateixa. En el Camp de Mart s’alcen
guerrers pacífics i harmoniosos
amb el món que els veu créixer. La gent passa
però ignoren la seva santa pasta. Les seves armes.

Magnànims com les magnòlies, humils i discrets, com els comuns pinets
a qui ningú en fa cas; orgullosos com els cedres; potents com les oliveres
que competeixen en fortalesa amb els garrofers, totes dues amb les soques
ben retorçades i ben de la terra!
I els xiprers, que s’estiren, cada dia, com a puntals desbocats a tocar del cel.
I què me’n dieu de la sentor dels llorers amb les seves fulles oblongues
de setí natural com les de les magnòlies; i la pobra alzina, dura i ferma sempiterna,
complexa, generosa i punxent, de fulles petites i arronsades, com aquell que no hi és,
però hàbils i efectives en guardar l’aigua del cel.

Em pregunto, quin arquitecte dirigeix aquest tissatge de verds,
aquest tarter de flors i sentors divines.
Digueu-me si aquest parament d’ovaris no són el millor desvari!
Els estiren les grenyes i no salten, perquè d’ira no en són fetes aquestes criatures.
I on són, inscriuen l’estàndard de la vida.

Cinta Mulet Grau. Els arbres. Poema inèdit. (2022)