El xiprer vell

Passo la mà sobre el xiprer més vell, el que em sobreviurà,
crosta rugosa d’ànima robusta i sàvia, vigilant silenciós del meu temps;
no tant perquè em retorni l’energia com va donar-n’hi jo,
les mans també nuoses, treballades amb l’amor i la lletra.
És refugi d’ocells, de pensaments, de dies que s’hi enganxen
quan el vespre es desfila entre els corbs i les merles, i l’or es torna líquid
i s’emmotlla als Motllats, on els deus i altres races el retroben.
El xiprer és càlid, respira amb mi i em mira des de dalt,
jo ofegada en lleus tristeses vagues. Els sento al meu costat,
ell i el pas curiós del pit-roig. Marxaré i tornaré; serà fidel.
Farà llavors per les petites mallerengues; hi pujaran formigues,
s’hi posaran libèl·lules, papallones, tots els éssers petits i fugaços.
I jo amb ells.
Hi detinc els palmells de les mans perquè s’adoni que el responc,
que vull amb mi, prudent, essencial, olorós de resina;
que m’acompanyi en vida, no en la mort, encara.

Olga Xirinacs Díaz.
El xiprer vell dins Eterna (2006)