Fa temps, Amnistia Internacional ens ensenyava un iceberg que portava per títol “Violència de gènere”, on una punxa afinada capaç d’estripar qualsevol ànima sobresortia quedant a la superfície, aquest pic més elevat i visible eren els assassinats. Cada hora moren al món més de cinc dones o nenes assassinades per les seves parelles o familiars segons l’ONU. Les dades, la punxa, es clava amb un crit sord. A Catalunya l’any 2023 es van dur a terme 14 feminicidis, aquest 2024 ja en portem 5 i des de 2012, més de 130. La punxa és un dard directe al cor.

A la base d’aquest cim de gel: la violació, l’agressió física, l’abús sexual, l’amenaça, els insults... Dades del 2021: el 70% i el 80% de les dones que pateixen violència masclista no presenten denúncia, les que ho fan, triguen de mitjana més de vuit anys. Un percentatge que s’eleva al 90% en el cas de les dones que pateixen agressions sexuals.

I què hi ha sota l’aigua? Què hi trobem en aquesta part immensa de gel submergida, gens visible, però que és el suport d’allò tan terrible que acabem de llegir? Enmig d’aquestes aigües negres hi trobem el xantatge emocional, el menyspreu, la humiliació, el fet de culpabilitzar, ... I més avall les formes encara més subtils i invisibles, aquelles que són el que malauradament avui en massa espais està sovint totalment normalitzat, les formes més quotidianes de la violència de gènere, aquelles que tothom pot lluitar en el seu dia a dia, aquelles que estan entre nosaltres cada dia.

Perquè quan algú fa un acudit masclista i callem, som còmplices. Quan algú exerceix control sobre la seva parella i ho veiem i callem, som còmplices. Quan algú ens explica la seva situació i callem, som còmplices. Quan algú utilitza llenguatge sexista i no el corregim, som còmplices. Quan girem la mirada davant una agressió, som còmplices. Ho som, i ho som perquè és incòmode, perquè no ens volem posicionar o perquè no volem conflictes, però cal ser conscients que amb aquesta actitud, abandonem la víctima. Una víctima que ja se sent sola, desorientada i insegura. El silenci és el cop de mall que acaba destrossant a qui pateix.

La feina que tenim davant aquesta xacra que no aconseguim erradicar és des de molts fronts, des del nostre dia a dia i la nostra quotidianitat fins a les institucions amb lleis que ens protegeixin i evidentment, condemnin als culpables. La feina és arreu i és molta, però és feina de totes i tots, sense excepcions.

A Espanya actualment, més de 50.300 dones estan al radar del sistema espanyol de vigilància de violència de gènere, gairebé el doble que fa cinc anys, quan se n'atenia 29.000.

A Catalunya a hores d’ara, els Mossos fan seguiment a 12.896 casos dels quals 9.863 són a dones que tenen una mesura judicial de protecció o de Fiscalia vigent. Ara com ara, hi ha 109 dones en risc de ser assassinades que reben protecció policial.

Mentre ens ofeguem en aquest mar que acull icebergs, ens maten.