La gestió actual de les polítiques sobre discapacitat requereix accions reals més enllà de les declaracions simbòliques o les lectures de llargs manifestos. L’administració pública té el deure de posar en pràctica la teoria que tots ja coneixem, perquè és evident que, sense una aposta decidida per equipaments, serveis i mitjans adaptats, el progrés cap a una societat inclusiva quedarà estancat en paraules buides.

Les famílies amb un fill amb discapacitat intel·lectual no haurien de sentir-se soles, ni tampoc haver de lluitar constantment per obtenir allò que els correspon o voler construir una societat on els seus fills tinguin un futur digne. És molta la feina que queda per fer en tots els àmbits: plans personalitzats d’atenció, recursos educatius per garantir la seva participació i aprenentatge, llocs de treball adaptats que valorin les seves capacitats, ajuts per cobrir despeses bàsiques si no poden accedir a una feina remunerada suficient i programes específics que els preparin per accedir al mercat laboral.

Alhora, calen teràpies accessibles i més professionals de la salut especialitzats, així com espais adaptats amb suport professional per fomentar l’autonomia. Aquestes accions encara per desenvolupar han d’anar acompanyades de pedagogia per a tothom, perquè el conjunt de la societat té un paper fonamental en la inclusió de les persones amb diversitat funcional. Tots hauríem de tenir la predisposició i l’empatia suficients per escoltar, aprendre i actuar de manera respectuosa i entenedora.

L’administració ha d’impulsar l’educació social en aquest àmbit, a banda de programes de respir per alleujar la càrrega emocional i física de les famílies i assessorament per ajudar-les a gestionar les necessitats. També ha d’oferir protecció jurídica amb mecanismes de suport en la presa de decisions i garantir que es compleixin les lleis que protegeixen els drets de les persones amb discapacitat.

Diverses entitats de Tarragona fa anys que treballen per aconseguir una societat que aprengui a conviure amb aquestes realitats, però cal fer un pas més, especialment per part de les institucions públiques, que haurien de facilitar la vida a les persones amb discapacitat en comptes de posar traves. Cal més empatia, i això implica qüestions tan simples com la simplificació de tràmits burocràtics o l’agilitat a l’hora d’atendre a aquells que ho necessiten.

El plantejament d’una reflexió conjunta entre totes les administracions i la societat és clau per evitar que les actuacions quedin fragmentades i siguin poc efectives. Això obliga a tenir una planificació transversal, recursos econòmics adequats i un compromís de llarg recorregut que garanteixi resultats tangibles.

La inclusió és un objectiu que s’ha de tenir en compte des de diferents punts de vista. Si bé hem de lluitar perquè l’urbanisme sigui accessible, els serveis socials han de tenir en compte l’envelliment prematur d’algunes persones i l’esport, la cultura i l’educació en el lleure han de ser eines fonamentals per aconseguir la integració. A més, les polítiques d’habitatge han de facilitar l’accés a pisos tutelats i a residències públiques inclusives.

La idea d’un futur obert, adaptat i inclusiu és molt potent, però només serà possible si l’autocomplaença de “bones intencions” la transformem en accions concretes. El repte és gran, però necessari per construir una societat més justa i accessible per a tothom.