Sovint sentim a parlar del concepte ‘desfossilització’ amb la intenció de superar el concepte ‘descarbonització’. Amb el concepte descarbonització es criminalitza el carboni, com si es tractés de quelcom dolent per si sol. És dolent només si n’hi ha en excés a l’atmosfera, però a la vegada és necessari per a la vida.

El carboni és un element químic de gran versatilitat i per si sol constitueix una química pròpia, amb nom i cognom: la química orgànica. La capacitat de formació de molècules complexes, de polímers i de molècules per a la vida (com proteïnes, lípids, glúcids, àcids nucleics i moltes més) fa que el carboni sigui insubstituïble, d’aquí la reivindicació del carboni, i també del CO2, com un element substancial i amb moltes virtuts.

Les polítiques per desfossilitzar consisteixen a no utilitzar el carboni fòssil (petroli, carbó o gas natural), però sí utilitzar el carboni reciclat del plàstic, el paper, el cartró i la biomassa. També minerals de tota mena. Tot amb la intenció de fer circular el carboni i la matèria que tenim sobre la superfície terrestre.

Així, la desfossilització és un concepte relacionat amb l’economia, en concret amb l’economia circular, que implica aprofitar tots els residus per transformar-los en matèria primera i tornar a produir. Els químics tenen clar quan un residu deixa de ser-ho i es converteix en matèria primera en un procés de producció, però cal que també quedi clar en la legislació, que moltes vegades no s’ajusta a la realitat. Per això cal posar ordre, per definir de manera acurada la important tasca dels gestors de residus i/o productors, també amb les conseqüències legals que comporta.

La qüestió és que fins i tot el CO2 de l’atmosfera és excessiu i cal eliminar-lo, cal descarbonitzar i això no és una tasca complexa, simplement requereix temps. Estem en una concentració de CO2 de més de 400 ppm (parts per milió) a l’atmosfera, molt per sobre dels 280 ppm d’abans de la revolució industrial. El CO2 surt de l’atmosfera per la fotosíntesi i/o per dissolució al mar, principalment, o bé cremant biomassa i capturant el CO2 de la combustió. I què es proposa fer amb aquest CO2? De moment, emmagatzemar-lo, tal com planteja Repsol, que estudia fer un magatzem submarí davant de la costa tarragonina.

Per descarbonitzar és important que els processos industrials i la mobilitat tendeixin cap a les emissions zero de CO2 i altres gasos, però estem lluny d’assolir-ho. Cal fer entendre aquesta realitat... I no ens enganyem! Les empreses per si soles, malgrat ser conscients, no faran les transformacions necessàries si no estan estimulades. La quantitat intensiva d’inversió fa que no quadrin el comptes de resultats durant molt de temps. Per tant, res canviarà si des de l’administració no s’estimula la demanda i a la vegada se subvencionen i es realitzen les infraestructures necessàries. 

Calen polítiques públiques com la compra d’autobusos d’hidrogen o subvencions per a la indústria per invertir en hidrogen verd, així com apostar per les energies renovables, principalment solar i eòlica. Necessitem política industrial i energètica decidida, de la mateixa manera que hi ha política protectora de l’agricultura amb la subvenció del gasoil i altres. Ara és el moment de protegir la indústria i l’energia, per tal de descarbonitzar l’atmosfera i desfossilitzar l’economia per fer-la circular.