L'alcalde Viñuales es planteja aturar alguns projectes que el govern de l'alcalde Ricomà va deixar fets, amb els diners reservats i a punt de contractació. Es tracta de projectes estratègics per la transformació de Tarragona cap a una mobilitat sostenible, un eix cabal en lluita contra el canvi climàtic, ara que hem tingut el juliol més calorós mai registrat al planeta.

Els projectes consisteixen a renovar la maltractada pavimentació d'avinguda Andorra, Prat de la Riba i segon tram de Pere Martell i, en fer-ho, generar una trama de carrils bici que serviria de ròtula per unir en xarxa els carrils existents –ara desconnectats–. Com que el debat ha fet aflorar alguns tòpics poc fonamentats i caducs que justifiquen no qüestionar la mobilitat contaminant, em proposo respondre i desfer-ne alguns.

Tarragona fa pujada (1). Comencem amb l'argument estrella per legitimar la inacció absoluta a l'hora de fomentar la bici. En efecte, l'orografia pot facilitar o dificultar l'ús de la bici, fent-la més o menys atractiva com a mitjà de transport. Un raonament que sens dubte podia tenir el seu interès anys enrere, abans del salt tecnològic que ha viscut el sector amb l'electrificació. Però les coses han canviat: la bici elèctrica fa plana la ciutat. Qualsevol usuari es cansarà igual anant en una bici normal per Amsterdam que en una bici elèctrica per Tarragona. Així de simple.

El bus és més important que la bici (2). Sí, des d'ERC també ho pensem: la bici no tothom la pot fer servir mentre que el bus, sí. Per això, perquè és accessible a tothom, és més important. Però, per què ha de ser això un impediment per afavorir que es pugui circular en bici amb seguretat?

Bicis i busos no s'han de contraposar sinó complementar-se com a dues alternatives positives. La diferència és que mentre els segons ja disposen d'un bon servei les primeres encara no tenen la més elemental infraestructura. Cal un impuls decidit en micromobilitat perquè tenim una ciutat on es pot anar bé en bus però no en bici.

El carril bici es fa servir poc (3). Es fa servir, i per tots els seus usuaris –que cada cop en són més– és un dret. Però és cert que encara s'utilitza menys dels que voldríem, i això té una explicació i una solució. L'explicació és que Tarragona disposa de pocs carrils bici i els que té estan desconnectats els uns dels altres.
Tal com apunta l'estudi La bicicleta del Camp: diagnosi i reptes per a una mobilitat metropolitana i sostenible, coordinat per Xavier Delclòs i Josep Maria Solé, de la URV, només el 5% de la població fa servir la bici setmanalment, malgrat que al 55% li agradaria fer-ne un ús quotidià. Al 73% els frena el fet de no disposar d'una bona infraestructura ciclable i el 91% demana una bona xarxa de carrils bici segregats.

De manera que la solució és la mateixa que han practicat tantes altres ciutats abans que Tarragona: implementar una bona xarxa de carrils bici -i subratllo xarxa-, juntament amb altres mesures per a estimular-ne l'ús (bici compartida, bons bici, aparcaments tancats en equipaments...). Sense els tres carrers citats abans podem tenir carrils a Tarragona, però no una xarxa útil i cohesionada.

Té sentit i és lícit preferir altres models diferents del de la mobilitat sostenible, com per exemple el model basat en el cotxe. Però si s'està a favor del model de la mobilitat activa, pública i sostenible, no s'hi està en uns carrers sí i en uns carrers no: s'hi ha d'estar a tota la ciutat, des de Sant Salvador fins a l'Illa Corsini, des de Sant Pere i Sant Pau fins al Serrallo i des de Bonavista fins a la Mora.

Hem de fer més cas de la nostra optimista cultura toponímica, que diu que Tarragona no té pujades ni costes sinó baixades, com la del Toro i la Misericòrdia. Raonar ens ha de servir per advertir i superar les dificultats que tenim com a ciutat que ha de liderar un territori i ser-ne exemple, no per entrar en paràlisi. Aquí no hi ha més pujades que les pujades mentals de la mandra, mala consellera davant la realitat aclaparadora de l'emergència climàtica.