La Lucía avui arribarà tard a l’oficina. Treballa d’administrativa, però la feina se li ha complicat i només tindrà temps de passar un moment per casa per treure la gossa. Agafa el bus 54 i es dirigeix a l’hospital, on dos cops per setmana fa de voluntària per fer tasques d’acompanyament de persones grans amb mobilitat reduïda, moltes de les quals viuen en una situació de soledat no volguda a causa de l’aïllament familiar. Allà l’esperen dos avis, la Lola i el Javier, ja que avui els toca renovar la medicació. La Lucía “perd” cinc o sis hores cada setmana però guanya una segona família, la que ara comparteix amb persones com la Lola i el Javier.

La Marta és una veïna que sempre està pendent del seu barri. Quan s’aixeca al matí el primer que fa, abans d’anar a la feina, és donar un tomb per veure si hi ha brossa dipositada fora dels contenidors o si apareix per sorpresa algun abocament incontrolat. De sobte, veu de lluny un núvol de pols que envolta a l’escola. Ara al Parc Francolí hi estan fent un aparcament dissuasiu i hi ha una muntanya de sorra de les obres que cada dia és més enorme. La Marta en pren nota. Aquest vespre ho comenta a la reunió de l’associació veïnal. Arriba a casa tard. Abans de sopar, ha d’enviar un correu a l’Ajuntament preguntant si saben perquè no es retira la sorra. I a casa li diuen: “Marta, el sopar se t’ha refredat”.

El Pep és casteller de tota la vida. Ha fet tots els papers de l’auca. Va començar d’acotxador i d’enxaneta, va baixar a dosos i ara és com un comodí que val per a qualsevol posició del tronc. Actualment és el cap de canalla dels Xiquets del Serrallo i dedica unes hores de més a entrenar els més petits. Per al Pep fer castells és també una manera de viure. El lema casteller “força, equilibri, valor i seny” són valors que aplica també a la vida real i que ha transmès als seus fills. Gràcies a gent com ell, el Serrallo és un dels barris més petits de Catalunya que té colla castellera.

Vaig conèixer al Moha quan no tenia ni 14 anys i jugava a handbol, a Sant Salvador. Després sé que va tenir problemes amb alguns companys, que preferien divertir-se fent actes incívics en comptes de fer esport. Però el Moha és un noi amb molta personalitat que no es deixa enredar i, a més, sempre li ha agradat implicar se en activitats juvenils del barri. A la tardor i a l’hivern, quan acaba de l’institut, es passa una estona per l’edifici de l’antic CAP, on es preparen les colles de Carnaval. Allà col· labora amb una comparsa fent de tot: retallant teixits i cartrons, decorant elements o netejant el local. El Moha i la seva colla fan més hores que un rellotge per aconseguir un objectiu: que el Carnaval de Tarragona sigui una referència per a moltes ciutats.

No importa com es diguin en realitat. La Lucía, la Marta, el Pep i el Moha són els nostres angelets. A Tarragona, sortosament, tenim centenars de persones com ells que cada dia ens presten diverses hores del seu temps personal per millorar la ciutat i el benestar de moltes persones. I ho fan a canvi de res. Són el nostre voluntariat i el trobem a tot arreu: entitats, associacions veïnals, colles, comparses, esplais, clubs esportius, col·lectius ecologistes, menjadors socials, ONGs,...

I si algú us pregunta quant cobren, expliqueu-los què vol dir ser altruista. L’altruisme existeix i qui no s’ho cregui és que no l’ha exercit mai. Són els nostres “angelets”, persones anònimes que dediquen el seu temps a fer una Tarragona més rica, més justa i més amable. A totes elles, mil gràcies!!