Aquesta setmana s’han fet les rodes de premsa per avaluar els primers cent dies del govern de l’alcalde Viñuales, els primers cent dies de gràcia. Evidentment tothom en parla segons el prisma des d’on es mira, però per molt que es miri del dret o del revés, hi ha coses que parlen per si mateixes, i si una cosa no podem permetre és tractar als ciutadans d’ignorants. No, en política no tot s’hi val.

Hi va haver dos temes centrals en campanya i que encara arrosseguem, i no precisament amb lleugeresa, perquè pesen, perquè són d’aquells que fan poc favor a la política. Traurem cada vegada que calgui la lamentable situació viscuda en un dels últims plens del govern de Pau Ricomà, dos grups de persones van entrar a la sala de plens, i tots dos van actuar d’una manera totalment intolerable.

Per una banda, teníem un grup conegut per tots que no volia el projecte de la Residencial, un grup que amb un discurs feixista i racista que s’encarava al govern d’aquell moment sense vergonya, amb amenaces i insults. El més greu de tot plegat era que en aquell moment l’alcaldable pel PSC, Rubén Viñuales, els hi va comprar el discurs, amb missatges de veu inclosos prometent que aquest projecte no es duria a terme. El projecte de la Residencial és i ha estat sempre un alberg familiar. Les frases que vam escoltar aquells dies van ser d’un nivell ètic reprovable, i el PSC va participar en aquest joc. Ara, durant aquests primers cent dies, veiem com l’actual alcalde somriu dient que el projecte es farà realitat. No, en política no tot s’hi val.

Un últim grup era el dels treballadors i representants sindicals de la brossa. Els treballadors es van retirar però un representant sindical, ara ja conegut per a tothom, es va quedar, es va quedar després del vot de qualitat de l’alcalde Ricomà referent al contracte de la brossa. Allà dempeus aquest “senyor” va cridar “esto no quedarà así”. Un ple és un lloc on hi ha els representants que el poble ha escollit, i allà, en un lloc seriós i de respecte, aquest crit ens va arribar a tots els que hi érem presents. Ningú va defensar l’alcalde ni ningú va reprovar el fet, ans al contrari, veiem com l’actual alcalde s’hi fotografia amb un somriure als llavis. Fins aleshores el partit socialista havia votat sempre en contra del nou contracte, entorpint el desbloqueig d’un contracte viciat i que tenia més de vint anys. Durant aquests cent dies, s’ha fet una operació de maquillatge canviant quatre coses, mantenint l’estructura de costos, que és l’esquelet de tot plegat, i s’ha presentat com un contracte nou, fet que és rotundament fals. Un contracte que els tècnics de la casa van trigar uns dos anys en redactar, és impossible que ara en redactessin un de nou amb dos mesos. Si penséssim en tot el passat fins aquell moment i si penséssim en una lluita de partits, hauríem votat diferent, però vam votar sí perquè ens devem a la ciutat i a res més. Però no, en política no tot s’hi val.

Però l’acció zero duta a terme pel nou govern va ser retirar l’ajuntament de Tarragona com a acusació del cas Inipro a cop de decret, un decret que per ara no s’ha fet efectiu. Però quines són les presses per fer, abans que res, aquest gest? I més venint d’un alcalde que quan portava la jaqueta taronja de Ciutadans deia que “s’està demostrant que l’escàndol d’Inipro va més enllà d’una mala praxi política i administrativa”. No, en política no tot s’hi val.

Per tant, la valoració dels cent primers dies se’ns fa feixuga, no només per accions que se’ns van prometre els tres primers mesos i no s’han complert, o per accions que veiem aturades o apropiades, i algunes sí que reconeixem fetes, el que també ens preocupa és el creuament d’aquestes línies que van més enllà de tecnicismes que podríem discutir fins i tot per arribar a construir. Aquest no és un article que vulgui ser victimista, nosaltres continuem fent la feina que ens toca, per descomptat, i mirem endavant i sempre amb la mirada posada en benefici de Tarragona, com ja hem demostrat. Ara bé, no siguem ingenus, aquests cent dies ens han servit també per veure qui som i per reafirmar qui són. I no, en política no tot hauria de valdre.