L’alcalde Rubén Viñuales ha inaugurat la tarda de divendres el retrat escultòric de l’arquitecte tarragoní Josep Maria Jujol i Gibert. Coincidint en el 75è aniversari de la seva mort, l’escultor Joan Serramià ha estat l’encarregat, juntament amb el fonedor artístic Lluís Vidiella, de portar a terme la representació de Jujol en format estàtua, tal i com li va encarregar el fill de l’arquitecte, a través de l’Ajuntament de Tarragona. A la inauguració, on també ha assistit la consellera de Cultura, Sandra Ramos i altres membres del consistori, l’alcalde ha volgut destacar que “aquest no és només un acte de reconeixement a la seva persona, sinó també d'agraïment a la seva extraordinària trajectòria dins el món de l’arquitectura”.
L’escultura de Jujol, de bronze, ha estat feta mitjançant la tècnica de cera perduda. Pesa prop de 200 quilos i va acompanyada d’una base que en pesa 50 més, on s’hi ha escrit el seu cognom: Jujol, tot recreant la seva cal·ligrafia. Com a detall, se l’hi ha afegit una creu i una Tau de Tarragona, fent referència a la seva identitat catòlica i tarragonina. “La pervivència d’aquesta escultura servirà perquè mai caigui en l’oblit la seva importància en la història de la ciutat”, ha tancat Viñuales.
A partir d’ara davant d’una de les seves obres cabdals, el Teatre Metropol, la figura de Jujol serà un element més de la Rambla tarragonina, per on ell deuria passejar innombrables vegades. Josep Maria Jujol i Gibert (16 de setembre de 1879, Tarragona – 1 de maig de 1949, Barcelona) va ser un arquitecte, dibuixant i dissenyador modernista, que va es va dedicar en gran part a la docència tant a l’Escola d’Arquitectura com a l’Escola de Treball de Barcelona. Va ser arquitecte municipal de Sant Joan Despí, on hi ha bona part dels edificis que va construir, tot i que sempre va admirar el paisatge i el territori tarragoní, les seves arrels.
A nivell professional han transcendit les col·laboracions que va fer va amb Antoni Gaudí, qui li va permetre mantenir la seva llibertat en utilitzar les formes i colors de les seves creacions. Sens dubte el Teatre Metropol és l’exemple més clar de la seva llibertat a l’hora de crear i aquesta obra modernista de 1908 és “un vaixell que conduïa els espectadors cap al mar de la salvació”, tal i com s’ha dit en moltes ocasions.