Intervenció de Margarida Aritzeta

Amb un any de retard vinc a adreçar-vos la paraula en aquesta recepció que organitza cada any l’Ajuntament de Tarragona a través de la Casa de les Lletres. Me’n sento molt honorada i, sobretot, estic contenta que un any més tard d’aquell tancament estricte que vam viure la primavera passada, avui ens puguem trobar, encara que sigui amb les restriccions pròpies d’una situació sanitària d’emergència. Hauria estat bonic que ara m’hagués tret de la butxaca el paperet del discurs que pensava fer l’any passat i n’hagués seguit el guió com si no hagués passat res. Però hem viscut tantes coses que res del que hagués tingut preparat per a la recepció clausurada de 2020 no seria vigent.

En començar, és moment de recordar-nos dels que falten, com l’amic Ferran Gerhard. I és moment de donar la benvinguda als que enguany s’estrenen: el primer llibre, un primer premi… i de desitjar-los molta força i que per molts anys. No seríem una literatura sense relleu, seríem una relíquia. I no volem ser una relíquia. Però tampoc no seríem res sense la continuïtat i la constància d’aquells que any darrere any van posant una pedra sobre l’altra en aquest edifici complex de la literatura. Per això també saludem els que enguany, malgrat les dificultats, tenen llibre nou, i encara aquells que en tenen un a mig vestir, camí de la impremta. I els que els llegiran, els que els han editat o els vendran, a la gent dels mitjans que se’n farà ressò. Avui ens hem trobat aquí per celebrar la força de la literatura, la puixança de la joventut, el poder de la paraula.

He parlat de “dificultats”. Durant els diversos tancaments i restriccions que hem viscut en aquest temps de pandèmia, que encara dura, la gent del “Sector de les Lletres” hem après moltes coses. Hem après la importància de la cultura i de la ficció, de l’escriptura i de la lectura a les nostres vides, per créixer, per evadir-nos, per somniar però sobretot per no tornar-nos una mica més bojos. Hem après resiliència, o sigui que hem hagut de resistir i sobreviure en condicions dures, tot i que en principi no sabíem ni què era la resiliència ni com ho havíem de fer aconseguir-la. A la debacle de veure com de sobte es tancaven totes les portes de la vida pública (jo mateixa tinc una novel·la que va sortir el febrer passat i que no he pogut presentar enlloc), hem oposat els recursos de la imaginació i les alternatives que ens oferia la tecnologia digital i les xarxes. Hem continuat convocant premis i atorgant-los, sense saber quan es podrien convertir en llibres. Ens hem reinventat oferint clubs de lectura virtuals des de les biblioteques, que ens han servit per fer-nos companyia a través de les pantalles, per créixer intel·lectualment, per fer “plaça pública” i fòrum des de casa. Hem començat a escriure o hem continuat escrivint. I el sector del llibre, patint, ha tret forces d’on semblava que no n’hi havia per provar d’arribar a una bonança que encara no sabem quan vindrà, perquè encara som al túnel i, com el túnel del Coll de Lilla, sembla que ja ho tinguem però no s’acaba d’acabar mai. Jo mateixa, i penso que parlo per la majoria, no m’acabo d’atrevir a preguntar a la meva editora com té el llibre que vam quedar que publicaríem perquè no és un bon moment, ni per als editors, ni per als autors, ni per als llibreters, ni per als lectors.

Però algun dia hi haurem de tornar. De fet, som aquí, que no és poc.

I la resiliència és això: estar a punt per tornar-hi amb força.

La Literatura és una d’aquelles activitats que ens serveixen per tenir una mirada llarga i veure que pel damunt de les vicissituds temporals hi ha les onades de la història que expliquen la immensitat del mar que ens conté. La literatura ens travessa de cap a cap, a través dels segles i de les llengües, i hi serà més enllà de nosaltres. Ens ensenya que formem part d’un art de dir que es remunta a l’antigor més remota, a la literatura oral, i que ens transcendeix cap al futur, enllà dels anys, quan potser els llibres, tal com els hem conegut, s’hauran transformat en una altra cosa. La literatura ens ensenya el valor de la diversitat de les veus, la manera com els nostres textos s’encaixen en la tradició i preparen el terreny perquè uns altres que han de venir o que ja estan arribant s’hi enllacin. I malgrat que vivim temps en què la voracitat del mercat ens vol fer creure que tenim a les mans productes efímers, com els iogurts o el peix, que caduquen en pocs dies, les veus de la literatura perviuen i es teixeixen les unes amb les altres de manera que mai no se’n perd cap.

És en aquest sentit que obria aquests dies els Assaigs de Montaigne buscant què havia dit d’unes circumstàncies que havia viscut fa almenys 450 anys, en uns temps remoguts en què heretges i bruixots eren perseguits per les seves idees i cremats a la foguera, quan em vaig trobar que parlava dels seus llibres i de la seva biblioteca. I em vaig trobar un text que em va semblar del tot adequat als moments que vivim. Montaigne estimava els llibres. I va començar a escriure les seves impressions (els Assaigs) en francès perquè deia que, total, ni la llengua (el francès, llavors que les coses cultes es redactaven en llatí) ni el que hi deia, unes reflexions personals, no passaria a la història. I potser no hi haurien passat (o almenys ho haurien tingut més difícil) si no hagués estat per la tossuderia d’una dona, Marie de Gurnay, que en va preparar l’edició de 1595. Però ves per on els Assaigs no només van obrir la línia d’un gènere literari nou, sinó que es van convertir en un clàssic d’aquella llengua romànica llavors emergent. Els fragments de text que citaré són al Llibre tercer (“Sobre tres comerços”), en traducció de Vicent Alonso, que jo pronunciaré a la manera tarragonina.

“No viatjo sense llibres, ni en pau ni en guerra”, escriu Montaigne, els té allà per quan li vingui de gust llegir-los, sabent que hi són, els té sempre a punt per donar-li plaer en el moment precís. “Es la millor provisió que he trobat per a aquest viatge humà, i compadeixo extremament els homes d’enteniment que no en tenen necessitat.”

“A casa, em dedico als llibres una mica més sovint, a la meva biblioteca, des d’on fàcilment dirigeixo els meus assumptes. Sóc damunt de l’entrada i veig per sota el meu jardí, el meu corral, el pati i la majoria de les parts de la casa. Allí, ara fullejo un llibre; un altre més tard, sense ordre ni premeditació, en fragments sense relació; a vegades somio, a vegades prenc nota i dicto, passejant-me, les reflexions que teniu aquí.”

“A la biblioteca passo la major part dels dies de la meua vida i de les hores del dia. No hi sóc mai a la nit”, escriu.

Llegint això ens poden venir al cap les delícies d’un dolç confinament voluntari rodejats de llibres i sense la necessitat d’haver de fer front a cap altra urgència vital (com, per exemple, guanyar-nos la vida). I penso en el nostre confinament de la primavera passada. Hi va haver gent que no va ser capaç de llegir en mesos, pel trasbals emocional que va suposar l’aparició de la Covid19 i les restriccions, el tancament estricte entre quatre parets, l’amenaça de la malaltia i de la mort. La solitud. L’isolament. Acuitats per la realitat que ens envoltava, aquest plaer que teníem a l’abast, tancats nosaltres i els llibres, físics o digitals, ens era difícil d’experimentar-lo del tot.

Continuo amb Montaigne. Ara descriu casa seva, la biblioteca en relació a les dependències de la casa, com de bé s’hi troba. Però també ens diu que fins i tot quan l’enclaustrament és voluntari, de tant en tant necessita aquesta “galeria de cent passos de llarga i dotze d’ampla”. Us en recordeu, de les nostres passejades pels passadissos de casa, pels balcons, pels terrats? De la gent que penjava vídeos o cançons a la xarxa, o textos de ficcions per fer companyia? De les gimnàstiques domèstiques?  Doncs és això mateix. El cos de Montaigne també li demanava canya. A crits. “Tot lloc retirat demana un passeig [escriu Montaigne]. Els meus pensaments s’adormen si els assec. El meu esperit no es posa en marxa si les cames no l’agiten”.

El que ens passava a nosaltres és tan vell com l’anar a peu.

M’hi entretindré encara una mica perquè desenvolupa una idea interessant quan diu que la seva biblioteca és el seu refugi. “És el meu domicili”, diu, l’únic lloc sobre el qual té un domini complet, perquè a qualsevol altre lloc ha de compartir espai i discurs amb els altres. “Miserable, al meu parer, qui no té a casa un lloc on estar amb ell mateix, on fer-se la cort ell mateix, on amagar-se!” La idea d’aquest espai propi em porta ressons de la cambra pròpia que, anys a venir, Virgínia Woolf reivindicarà per a les dones. L’espai propi que et reafirma i t’empodera.

Ara bé, no ens enganyem. Montaigne ens explica que, tancat a la biblioteca, “l’ànima s’hi exercita, però el cos, la preocupació pel qual tampoc no he oblidat, roman mentrestant sense activitat, s’abat i s’entristeix”. I no només el cos, afegeixo. Montaigne ha de sortir-ne i nosaltres també. La literatura té aquesta dimensió social ineludible, amb les llums i ombres que va descriure tan bé Balzac, i encara que és una tasca solitària en la fase de l’escriptura, necessita tots els oficis i tota la gent que fa possible que els textos arribin a les mans dels lectors, i encara més enllà, els rituals socials de la presència pública dels llibres, els fòrums amb els lectors, les trobades del sector que ens donen presència i valor. Com l’acte que avui ens té aquí. Malgrat totes les urgències pandèmiques. I les autoritats, com abans ho feien els prínceps en el seu benefici, han de propiciar en temps difícils que aquests circuits siguin fluïds i possibles en benefici de tots.

Avui, 14 d’abril és una bona data per recordar que tal dia com avui Francesc Macià proclamava la República Catalana, que ens va durar massa poc. I és bon moment per recordar també que encara hi ha dones i homes a la presó i a l’exili per haver volgut ser lliures l’octubre de 2017. L’escriptora Olga Xirinacs, quan encara eren a presons forasteres, els escrivia el poema “Els fills de casa”, amb l’estrofa final del qual tancaré el meu parlament:

“I allà són els fills de casa,

els que pateixen presó,

a les Castelles glaçades

com el cor dels seus botxins,

com el cor del rei que els mana”

Feliç diada a tothom. I feliç Primavera literària.