Intervenció d'Olga Xirinacs

Amigues, amics, escriptors i lectors admiradors dels escriptors: bon vespre i millor dia de sant Jordi, perquè tots els sants tenen vuitada, i aquest sant, a més té tota una projecció anterior, que comença, sense exagerar, ja després de Nadal.

Som aquí aplegats i avui els autors ja hauran passat la dura prova de signar als taulells i la de les llistes de més venuts. Sigui dura o feliç, la prova se celebra o se supera amb un gotet de xartrès, sempre infal·lible.

Ara voldria presentar un cert estat de coses que ens situarà a la ciutat on vivim i treballem i on hi ha gent de fora que hi ve a treballar cada dia. I que no són de relació estricta amb el llibre, però que serveixen per a escriure llibres, reportatges i articles de diari. Jo ho he fet dues vegades. Fa anys que recullo titulars de diaris locals, titulars de portada, no pas notetes insignificats, que em serveixen per documentar alguns llibres. Aquests són dels últims mesos, un any a tot estirar, i diuen així:

Tarragona tiene la renta familiar más escasa de toda Catalunya. Tres de cada diez tarraconenes no perciben ni el salario mínimo. Tarragona lidera la destrucció de llocs de treball durant el gener. Tarragona, la segunda zona con más contaminación de Catalunya. Tarragona cierra 2013 con un 27 % de paro, superior a la media estatal. Les comarques de Tarragona, la segona regió amb la taxa més alta de delictes de Catalunya. Las mujeres cobran un 27 % menos que los hombres en Tarragona. // Acabo la meva selecció (que no és completa ni molt menys) amb un miserable “Roban una veintena de tapas de los contenedores soterrados”.

Aquestes són algunes de les nostres realitats que mereixen portada. Potser un altre conferenciant podria haver oposat titulars triomfalistes, que ens fessin pujar les endorfines. Sí. Però pel moment, aquests són els reals, i tots els altres que se’ns presentin són de futur. Un futur més o menys proper, però que encara no toquem amb les mans. Brots verds, sí, però en algun banc cantàbric, posem per cas, o en algun despatx de Madrid, per no dir un brot sol. 

Per això avui celebrem tots plegats, i amb molta disposició i esperança, un bon titular que mereixeria portada si la nostra gent fes una aposta decidida per la CULTURA en majúscules. Ja es va presentar fa uns dies, i avui es confirma, la realitat que és aquesta CASA DE LES LLETRES que ara es fa possible i tangible: la tenim a les mans i ens en felicitem i li desitgem un llarg futur.

Els Escriptors del Camp de Tarragona, ESCAT, ja fa molts anys que anaven fent la seva feina, portats per gent molt voluntariosa que hi va dedicar temps, idees i esforços, a qui cal felicitar perquè aquelles primeres realitats tenen la seva pròpia història, i ara veiem que la història es torna sòlida i inaugura la pròpia seu.

Tutelats per l’Ajuntament de Tarragona, a través de les diferents regidories de Cultura, més aviat els Escriptors del Camp es veien relegats a fer les seves reunions en sales disperses, una mena de furtivisme o de catacumbes, escriptors errants que teníem veu a la ràdio i algun diari. S’havia creat un espai televisat que acollia els nostres testimonis parlats, de manera que tenim, espero, arxius digitals i tot d’aquesta pre-història literària del Camp de Tarragona.

LA CASA DE LES LLETRES podria ser un titular més gloriós que els que acabo de llegir. Però, dissortadament, Cultura no és el que més brilla en aquest territori de sol, platges i vins en el sentit turístic de masses actual. Tot i ser el sol, les platges i el vi material literari de primer ordre, beneït ja al Gènesi i continuat per totes les generacions clàssiques, gregues, llatines, medievals i contemporànies que han lloat el sol, els mars i els vins en aquestes regions tan pròdigues que habitem. Som els que tenim més sol, més bones platges i el millor vi, ja ho deia el patriarca Noè, ara de moda altra vegada. Som afortunats. ¿I la millor cultura?

Si entenem per cultura, com per política, la manera de fer d’un poble, segons ensenyances del filòsof Josep Ferrater i Mora, tots nosaltres, els nostres costums i els nostres productes són cultura. Concretament cultura del Camp, on vivim i treballem. I política perquè la paraula que prové de ‘polis’ vol dir construcció de la ciutat, i en tot el que anem fent, i en la manera com ho fem, construim. Compte, que no parlo de política de partits, cosa completament distinta i a vegades antagònica. Però això són figues d’un altre paner.

És així que aquesta CASA DE LES LLETRES ha arribat a ser una realitat cultural i política. I que dóna resposta i refugi a tot aquell que estima i treballa les lletres, que poden ser molts i molt variats. Al web d’accés trobareu tota la informació.

Les lletres, com a Casa d’Escriptors també, han tingut i tenen refugis i locals diversos a moltes poblacions del món. Quan vam ser a Kaunas, Lituània, vam poder comprovar que la Casa de l’Escriptor allà és un preciós palauet, amb la seva sala d’actes i tarima on hi ha un bon piano de cua. Confortant. Aquella és gent culta.

Parlant de piano, cal recordar, per a qui no ho sàpiga i per a la posteritat, que abans aquest bonic recinte de l’Antic Ajuntament on som, havia estat Conservatori de Música. Al pati hi havia un bonic brollador, que feia la música de l’aigua. Hi vaig fer tota la carrera de piano, que són anys. Pujaves les escales i ja senties cantar, solfejar, tocar pianos o violins... Una casa joiosa que segurament hauria fet les delícies de Mompou quan componia les seves cançons de sons impressionistes. Jo em portava el quadern de dibuix i dibuixava la meva professora Carme Flexas quan feia classes a l’alumna que em precedia. (... Higea)Aquesta casa no m’és de cap manera estranya, sinó arrelada al pensament d’aquella forma que sols ho pot fer l’adolescència i la joventut. He dit Mompou, però Proust hi hauria descobert moltes de les noies en flor, no als camins de Balbec sinó entre el brollador i les arcades d’aquest bell recinte.

Els aprenents d’escriptor farien bé de tenir presents l’harmonia i la composició, musicals, aplicables a la paraula escrita. Aquí, si els voleu buscar, n’obtindreu els ecos i les memòries, que van quedar aferrats per sempre a la pedra de les parets i als sostres enteixinats.

Cada obra escrita, sigui article periodístic, poema excels o novel•la que opta a premi, haurien de tenir en compte una bona estructura, una musicalitat que no faci grinyolar el text, una composició que la mantingui ben estructurada i, sobretot, una sensualitat que la faci acostada al lector: tots els sentits s’han de fer notar a la paraula escrita: el tacte primer de tot; les olors; la mirada; els sons; el gust. I, per completar l’escena, el lloc. Com a model a tenir en compte, que sempre recomano, cal llegir una sola pàgina, que conté TOT el que acabo de dir: la primera pàgina del llibre “Resurrecció”, de Lleó Tolstoi. És curta però memorable, perquè descriu des del nom d’arbres i ocells fins les intencions polítiques del país. Feu-ne la prova. (llegir?)

També Peter Handke, a “Memoria del lápiz”, té moments magnífics per a una actitud que costa molt, sobretot als escriptors novells i a alguns de veterans: saber resumir, com ara fa aquest compendi: “Les cuques de llum eren ‘el juny’, i ara un centenar de vespes s’ha posat sobre una poma aixafada: ‘setembre’.” Observació i concisió.

Pel que fa al nom, “La República de les Lletres” era el títol que portaven els quaderns de Literatura, Art i Política, a València, entre els anys 1934-36. Vida efímera.

Però de cara al futur, la Universitat privada de Stanford, Califòrnia, ha començat el 2013 l’elaboració d’un ambiciós mapa titulat La República de les Lletres, del qual no segueixo el procés, però potser caldria seguir-lo.

La Universitat de Vic té un programa ambiciós que es diu GEOGRAFIA LITERÀRIA DELS PAÏSOS CATALANS, de la que ja se n’han publicat alguns volums, entre ells els del Camp de Tarragona. Es troba a la web ENDRETS.

Les webs especialitzades, les Biblioteques, Viquipèdia, Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, Institució de les Lletres Catalanes i altres, s’encarreguen de posar al dia i actualitzar les realitats literàries del país: autors i obres. Tot això representa un esforç de molta gent. I aquest esforç hauria de tenir correspondència amb altres institucions internacionals a fi i efecte d’informar, de compartir dades i de posar-ho tot a l’abast de les institucions mundials interessades.

Precisament Catalunya ha estat sempre lloc de comunicació i, com a tal, hauria d’exportar les seves lletres, fer-les conèixer. Aquí és on fallem: en exportar els nostres fora. A diferència d’altres països, a nosaltres ens fa mandra exportar els nostres autors, donar-los veu al món, mentre ens empassem amb golafreria tota mena de novetats que arriben, sense distingir bou de bèstia grossa.

A Tarragona mateix tenim un magnífic premi de traducció, ja fa anys. Però en comptes de traduir autors nostres i fer-los conèixer al món, i ara ja en serien una bona colla, premia traduccions estrangeres, i no en vull treure el mèrit, però és que els nostres sempre es queden a casa. Demanaria que el criteri del jurat del premi de traducció Jaume Vidal Alcover tingués el goig de premiar traductors d’autors del Camp, presentant-los a l’elecció dels traductors. Els esforços que es fan arreu del país per internacionalitzar-nos, bé han de trobar a Tarragona un eco que ens faci visibles.

Dedicarem tota la nostra feina, doncs, a fer de la CASA DE LES LLETRES un lloc d’acolliment esplèndid de les entitats afins. Penso que, més que mai, pel que puc constatar als blogs, la nostra gent escriu, es llegeix el que escriu –perquè sinó els blogaires no tindrien les llargues xarxes recíproques que tenen- i aspiren a publicar, des del més gran fins els més petits. Des que comencen fins els iniciats.

Sabem que el món de l’edició sofreix un daltabaix - per altra banda desmentit pel gavadal de libres que la televisió i ràdio presenten, oh paradoxa, sense parar-. Precisament ara som a les beceroles d’un canvi llargament anunciat i encara de resultats incerts: el llibre digital, que reclama els seus espais al llibre convencional de paper. Polémiques servides. A la vista de les piràmides d’edicions diverses que ens presenta el mercat, molts ens preguntem si hi ha un públic lector capaç de digerir tanta oferta.

Acabo posant fe en aquest públic lector que dic. Som intel•ligents. Sabem piular i tuitejar, i mai s’havia escrit tant com ara, de manera que es torna a l’antiga taquigrafia o llenguatge de signes perquè s’intenta escriure com un llampec tot allò que es pensa, i cal arribar a ser el primer a televisió i als comentaris en xarxa. Si això ho hem acabat de pair, de digerir, com deia, no ho sé. Però en tot cas, LA CASA DE LES LLETRES ja és aquí, ferma per acollir totes les propostes. Llarga vida a la casa, a qui l’ha fet possible i a qui la farà servir.

Moltes gràcies.
Olga Xirinacs - Abril 14