Intervenció de Roser Guasch

Bon dia a tothom,

Tarragona viu amb la sort antiga de tenir sempre el mar a la vora. De fet, els primers assentaments d’aquella Kesse ibera es van edificar justament a la zona portuària tenint en compte aquesta decidida voluntat: el mar, com a obertura a l’exterior, hi era a tocar. No hi havia una única raó, sinó moltes. El mar com a font de vida, com a motor d’intercanvi, camí de llunyanes destinacions. Després van arribar els romans i van construir el port i la muralla, unint espais i creant una estratègica ciutat. En aquest territori tan mediterrani s’hi escrivia també un alfabet únic: oliveres de plata, garrofers, vinyes, boscos a tocar de la sorra, esquirols que avui encara podem trobar sota un sostre de pins, amb branques i arrels que s’abracen dels vents enfurits. I és que a Tarragona, des de qualsevol indret, sents la presència propera del mar. De vegades, de forma subtil, una escletxa de blau des d’un carrer a la Part Alta. Una ratlla platejada al migdia des del carrer Unió. Un horitzó infinit des del Passeig de les Palmeres, o un blau marí retallat entre barques al Serrallo. Aquestes imatges concretes han estat recollides per un bon nombre d’escriptors al llarg dels anys. I han convertit Tarragona en escenari de novel·les, en descripcions poètiques o en cal·ligrames fotogràfics.

Els contorns de la primavera omplen de llum aquests escenaris i la claror que percebem ens els mostra radiants i endolcits després de la fredor hivernal. És el moment de l’esclat de Sant Jordi, del despertar de la vida al costat d’aquest mar sempre temptador i atraient. El respirem, el notem a la pell, ens identifica. Tots coneixem persones que diuen: “Ja no podria viure sense aquest mar ben a prop.” Per Sant Jordi, doncs, tornem a celebrar la paraula i el renaixement d’una nova primavera. En definitiva, d’un nou amor. Novetats editorials s’apilen als prestatges de les llibreries i a les pàgines de molts suplements de cultura. Algunes llibreries fins i tot s’excusen dient que no els caben a l’aparador tots els llibres dels autors locals. Escriptors i editors, periodistes i bibliotecaris. Professors, traductors, tothom s’hi suma en aquest esforç reivindicatiu de fer prevaldre el diàleg, l’entesa, el coneixement, la unió dels valors de les humanitats en un entorn cada cop més tecnòcrata i científic.

Fa pocs dies, una escriptora vinculada a la ciència em deia que ciències i lletres és el mateix. I que només és qüestió de saber integrar. I el professor de la URV, Eudald Carbonell, deia en una entrevista d’aquesta setmana que “els humans ja no hem de competir, sinó que hem de convergir”. Segurament, establir ponts, unir treballs, compartir experiències ens farà anar cap a un horitzó millor. Tarragona ha d’obrir-se al mar i deixar que la claror entri als edificis. Només davant d’aquest mar retrobarem les espurnes de llibertat tan cobejada als nostres dies, i també la força de tantes i tantes persones que han combatut un drac malvadament ferotge i amenaçador que encara ens vol sotmesos. Que la paraula, doncs, les ones i les roses siguin sempre les nostres millors aliades en un nou present que ara és a punt de començar.

Vull cloure aquesta presentació de Sant Jordi amb uns versos de la poeta Montserrat Abelló, que ens va deixar fa només uns mesos, i vull esmentar-la, com un petit homenatge a la dona que va saber combinar l’amor a la paraula i l’amor cap a aquesta ciutat:

“Voldria escriure
amb força,
de foc els versos
sense deixar entreveure
ni l’ombra dels meus dubtes.”

Que tinguem tots un dia de Sant Jordi inoblidable i feliç.

Roser Guasch