Intervenció de Lurdes Malgrat

La Paraula

20 d’abril de 2017. Dijous. És temps de primavera. Miro cap a fora, cap a l’exterior que m’encaixa al món i percebo el cel que fa olor de net, l’aire que bufa clement amb aquella frescor que vivifica i els sons del dia que són vius com les veus dels xiquets, agudes i vibrants, quan recorren les places i els carrers. És l’estació del cant, del renaixement. També, a casa nostra, de la paraula encarnada. La festa del llibre, la celebració, ens hi apleguem, en som part. O això pensem. O així ho sentim, potser.

Ens reunim avui a l’entorn de l’escriptura que és feta de paraules. Unes paraules que configuren una llengua. Una llengua que llença una mirada al món i l’interpreta amb totes les seves possibles concrecions retòriques, quan aquesta visió retorna teixida amb sons, lletres, paraules. Unes paraules que abans de recórrer l’espai que separa el pensament, dels dits i del paper ja van plenes d’uns components culturals propis, d’una concepció contrastada de la vida, d’uns valors compartits, de l’experiència de generacions d’homes i dones condensada, implícita en aquella llengua que la defineix. Aquest diàleg coral que ens caracteritza crea identitat. Vivim temps complexos, convulsos, difícils de gestionar, amb les emocions a flor de pell. Però el nostre dir és antic i preuat. És el moment de defensar aquesta mirada conjunta formada per tantes mirades particulars riques i diverses, per tants esforços i tantes sensibilitats. És el moment d’escoltar tantes súpliques, tantes lluites, tant de passat. M’adverteixo a mi mateixa dels emmascaraments, del perill i del risc. De la proximitat de la pèrdua.

Una llengua és un espai comú preciós i delicat. Gaudim-ne, preservem-lo, signifiquem-lo. Una cultura es mostra a través d’una llengua, ¿que potser no reconeixem la literatura com una prestigiosa carta de presentació quan admirem altres països, altres cultures i reflexionem a través de les seves paraules? Avui, ho creiem també de nosaltres mateixos? Tenim la certesa que la suma de les nostres mirades fetes paraula presenten amb la mateixa dignitat i qualitat Catalunya al món? Creiem que l’essència d’un poble queda impresa en la seva llengua, la catalana? És el moment d’utilitzar la paraula per refermar-la. Que govern i conselleries es facin seva aquesta creença, que confereixin al corpus literari el valor que realment té, que revisin Decrets, Ordres i Lleis, nous i vells, per preservar allò de què no podem prescindir, la nostra identitat. No sentiu el plany en el xiuxiueig de les paraules que es van perdent, condemnades per aquestes lleis? Cultura i Ensenyament s’haurien de donar la mà amb dolcesa i caminar plegades en aquest capvespre de primavera, de florida de la paraula, amb el sol baix de cara, a dins dels ulls, cap a un futur daurat de la literatura catalana. És el moment d’avisar del risc de la fugida endavant sense mirar als costats, amb la ceguesa de no veure què s’està perdent pel camí, què pot caure en l’oblit més inenarrable. 

Però on és la literatura més enllà d’aquesta jornada, d’aquest dia d’una primavera il·lustre? És als carrers, és a les places, és en la veu trencada del plor, és al gerani que penja de la balconada; o és en el text que anomena i interpreta el carrer, la plaça, el plor, el balcó, el gerani i que els fa presents i complexos? I com pot arribar el text als lectors, que aprendrien les paraules i els secrets que contenen, per poder-les retornar a un altre text que ens faria créixer exponencialment, sense l’empara de Decrets, Ordres i Lleis? És important la literatura? Si ens trobem aquí reunits, en aquest acte gairebé litúrgic, deu ser perquè pensem que sí, que ho és, i per això ens ajuntem, endreçats i amb les veus afinades, a punt per dir les paraules. Unes paraules que han mirat el món. L’han dit i dient-lo l’han fet present, real. El món que reconeixem i que conviu, ara mateix, aquí, en aquesta ciutat, amb tants mons paral·lels com llengües hi ha per definir-los. Tots són vius, tots són bells, tots són únics, tots són imprescindibles. El nostre, també.

Dins d’aquesta contextualització col·lectiva i pública de la paraula que uneix i confirma, es produeix de manera natural, com no podria ser altrament, un espai de creixement de l’escriptura privat, individual i intransferible. Em pregunto, en aquest estadi, pel poder íntim de les paraules, per la semàntica profunda que contenen, pel desig incontenible d’usar-les. M’adono que per a mi la paraula és amor. Un amor exultant, de vegades dolorós, trist, fosc, un lament, un xiscle, un esclat, vitalitat pura: en definitiva la vida continguda en el missatge deixat dins l’ampolla que sura a l’aigua i s’enfonsa i ressorgeix amb cada onada que se submergeix en la fondària marina i rebrosta en la cresta d’escuma radiant. Amor per les nostres criatures. Unes criatures que són reflexos tènues, l’ombra de la idea que projectem de nosaltres mateixos a la paret de la caverna. Una vida cantada, analitzada, esmicolada, continguda en cada vers, en cada periple de cada personatge esbossat, interpel·lat pel teclat que llisca amb la fluïdesa del temps que va passant, que ens deixa enrere, que sosté les paraules, encara. Un encara que vull llarg, tan llarg com tota la història explicada i la que ha de venir amb tots els seus potsers. Un encara que només nosaltres podem construir amb les nostres veus, amb la nostra fermesa i amb el nostre reclam.

Però la paraula escrita també és complexa, fruitosa, potenciadora. Dins de la multiplicitat de matisos que el seu significat m’aporta la trobo gegantina, de tant en tant insondable, de tant en tant lluminosa. Si m’hi ancoro la veig brotar esponerosa i es multiplica en multitud de possibilitats. La paraula és creixement. De manera inevitable obre el camí de les preguntes que porta a buscar les respostes que generen noves preguntes i així incessantment. Aprofundeixo en aquest diàleg constant que la paraula escrita manté amb el dins i el fora, amb l’obscuritat interna del cos, profundíssima, de vegades inabastable i la llum del defora, amb totes les seves variacions. D’aquesta confrontació o tensió en neix la literatura, l’afany de crear bellesa amb les paraules, aquest intent d’explicar l’ésser en el món, la condició humana, la seva percepció o construcció de la realitat i re-invenció amable a través de la metàfora, el símbol o la faula. Amb la paraula s’endreça el pensament, es fan clares les intencions, s’ordenen les idees i en sorgeixen de noves. Embriagadores, èpiques, brillants, però també terribles. Sens dubte no pertanyem a la dimensió dels àngels i en nosaltres també hi habita la foscor.

Un dia ens van donar la paraula i la paraula es va omplir de món.

I els escriptors i escriptores? Miro cap a fora i, per separat, ens veig com breus i efímers sospirs en la nit, doblegats per la nostàlgia tan humana. Però aquest text és un discurs de Sant Jordi on tot ha de ser possible. I ens imagino pedres i som com les pedres. Cadascun de nosaltres és una pedra tallada, polida, reflectant. Necessària i imprescindible. Si les ajuntem totes, una damunt de l’altra construirem un mur que pot esdevenir punta de llança, una veu coral, única i necessària per explicar polièdricament el món, per dialogar a partir de la nostra concepció de la realitat, de la nostra identitat, de la nostra sensibilitat, per projectar, si així ho volem, el nostre país al món.

Què en farem, doncs, de la paraula donada?

Bon Sant Jordi a tots i a totes. Per la literatura!