Intervenció de Joaquim Mallafré

Salutacions generals i cordials. Estic content que m’hàgiu convidat a dedicar-vos unes paraules amb motiu de la recepció de sant Jordi a Tarragona. Com a membre, durant uns anys, del jurat dels premis Pin i Soler de Traducció, he tingut l’oportunitat d’intercanvi d’opinions, d’amistat amb els altres membres del jurat i de reconeixement a traductors veterans o descobriment de nous. I sobretot com a professor de català a la URV, des del segon any de funcionament universitari, aleshores com una delegació de la UB, em satisfà de retrobar-me amb  vosaltres i, tot i les possibles llacunes de la memòria, recuperar uns records de gairebé mig segle enrere. No puc deixar de lligar Tarragona amb la meva experiència vital de la ciutat, conscient de la gosadia d’accentuar el relat en primera persona. En demano excuses.

Vaig entrar com a professor de català a la Delegació de la Universitat de Barcelona el curs 1972-73, el segon any que funcionava. Com a professor no numerari, condició en què vaig continuar uns quants anys, compaginant-ho amb la meva plaça de catedràtic d’anglès a l’Institut Gaudí de Reus. Quan el 1989 vaig guanyar el que em sembla que es deia concurs-oposició, com a professor titular amb el perfil de Lingüística Catalana Aplicada, vaig deixar l’institut per dedicar-me exclusivament a la universitat. 

El primer any de la Delegació s’havia encarregat de l’assignatura de català en Joan Solà. Amb ell havíem coincidit a la Universitat de Barcelona com a estudiants, cadascú en un curs diferent, però teníem una certa relació i amistat, que es va aprofundir quan vam col·laborar en una tasca que ens va encomanar el Dr. Ramon Aramon: classificar i fer inventari de les publicacions catalanes d’abans de la guerra, començant per les que es conservaven a la Biblioteca de Catalunya, aleshores dita Central, suposo que per la limitació que posava el Règim a qualsevol referència catalana. La informació sobre l’època era així de precària, en els nostres anys universitaris. I l’ensenyament de la llengua era inexistent; només recordo que el Dr. Badia, aprofitava algunes classes de Lingüística romànica per introduir-ne les beceroles. La qüestió és que aquesta col·laboració de l’etapa universitària amb Solà, encara que relativament breu, ens havia portat a una amistat i a un aprofundiment en aspectes de la llengua –per part meva limitat a una base personal, a l’estudi de les trameses d’Òmnium, que em corregia Ramon Amigó, i a un cert conreu en alguna publicació, lluny dels seus coneixements, però en una època en què el català era absent de la cultura “oficial”. Per això, l’any 1972, el Joan Solà, quan la Universitat de Barcelona requeria la seva dedicació plena, em va venir a trobar per proposar-me d’encarregar-me de les classes de català a la jove delegació. Naturalment amb les limitacions del penene i amb l’obligació de renovar cada any la compatibilitat amb l’institut, amb tots els tràmits burocràtics de rigor, que només es van estabilitzar quan vaig guanyar la plaça fixa.

La mort del dictador i l’evolució posterior havia afavorit la presència del català i el 1979 vaig ser cridat a formar part del tribunal de les primeres oposicions a professor agregat de català al batxillerat, un tribunal que, naturalment, no comptava amb cap llicenciat en l’especialitat, perquè no  n’hi havia. Un tribunal que em penso que va ser triat per membres del Col·legi de Llicenciats i Doctors. L’Aina Moll en va ser la presidenta, Jaume Cabré, Jordi Pàmias i Antoni Seva, vocals i jo com a secretari, Una catedràtica de francès, dos d’espanyol, un de llatí i un d’anglès.

Perdoneu l’excurs, però potser és curiosa la manera com un llicenciat en Filologia Romànica, inicialment professor de Llengua i Literatura espanyoles, és catedràtic d’anglès d’institut, especialitat derivada d’una estada a Anglaterra com a professor d’espanyol que em va permetre presentar-me a oposicions d’anglès, i acaba la vida acadèmica com a professor titular de català a Tarragona, entre vosaltres.  

A banda de les activitats universitàries, el contacte i l’amistat de molt abans amb l’Olga Xirinachs, amb el Josep Anton Baixeras, més tard amb el Jordi Tiñena, l’oportunitat de tractar una mica Artur Bladé, i altres companys de comunió literària, i també lingüística o pedagògica en general, em creen vincles, no solament acadèmics, sinó culturals i lúdics. Tinc la impressió que la Tarragona universitària de l’època va ampliar la seva oferta de llibreries, teatre, tertúlies i fins i tot oci cultural, en què una activitat literària podia anar acompanyada perfectament d’un gin tònic, uns ambients que, ja jubilat i amb menys contacte directe, m’agrada revisitar.

El Jaume Vidal i Alcover i la M. Aurèlia  Capmany van fer de la seva estada a Tarragona un nucli que reunia una colla d’alumnes –que amb altres que he tingut, i que omplirien un article interminable, han fet néixer una amistat més enllà de la docència–, d’escriptors, d’amics, en definitiva. La URV ha integrat bona part del potencial intel·lectual de Catalunya, sobretot del més pròxim, i Tarragona, al costat de la seva aportació autòctona (per exemple de Josep M. Sabaté, company d’universitat amb qui havíem compartit activitat teatrals a Barcelona –mascarita, mascarita!–, o de Joan Martí i Castell), o de l’adoptiva, com Salvador de Brocà, ha importat més talent literari i acadèmic, i n’ha enriquit el teixit cultural: els companys Margarida Aritzeta, Odile Arqué, Joan Cavallé, Jordi Ginebra, Anna Montserrat, Pere Navarro, Carme Oriol, Montserrat Palau, Miquel Àngel Pradilla, Magí Sunyer… són alguns dels noms que han confluït a Filologia Catalana, o que s’hi han relacionat, com el Pere Anguera. Sense oblidar professors tan enyorats com Josep M. Pujol. I que em perdonin els d’altres especialitats o que no tinc tan presents. Els que sí que vull esmentar són Josep Ignasi Ciruelo i Alain Verjat,  professors de llatí i de francès respectivament, importats de la Universitat de Barcelona en aquells primers anys de Tarragona. L’amistat amb ells va fer que m’encomanessin la traducció de la Utopia de Thomas More. Tots dos dirigien la Col·lecció Erasmo, textos bilingües de l’Editorial Bosch. De fet, aquesta edició va ser trilingüe, perquè a la traducció de la versió anglesa de Ralph Robynson, s’hi afegia l’original llatí, amb les mútues referències que això comportava, i l’estudi preliminar i les notes que intentaven situar l’obra en la història i en la crítica. De l’acostament a l’obra de More encara en va sortir la col·laboració amb el Joan Cavallé per a l’article “Pin i Soler, editor i traductor dels humanistes” de les Actes del Simposi Pin i Soler, del 1992, editades el 1994.

Anem més enrere. Una anècdota dels meus catorze o quinze anys em posa inadvertidament en contacte amb l’autor tarragoní de La família dels Garrigas que acabo de citar. Josep Pin i Soler, a més de novel·lista va ser traductor de clàssics del Renaixement: Erasme, Joan Lluís Vives, Thomas More, Maquiavel, però també, segons ens informa: “En lo foc dels entusiasmes juvenils, vaig traduir al castellà Zanoni.” Aquesta és l’obra que, sense saber jo res del traductor, vaig llegir i que també “en lo foc dels entusiasmes juvenils”, em va impressionar per la seva barreja d’amor romàntic, rosacreus i màgia, fins a desembocar en el marc de la convulsa Revolució francesa. La qüestió és que uns anys més tard vaig comprar l’original anglès i em vaig proposar de traduir-la, ara al català. No va tenir una gran recepció, potser perquè la novel·la gòtica del XIX no té tant d’interès actualment i la pandèmia va irrompre poc després i tampoc no n’ha afavorit la continuïtat. Bé, només volia esmentar la meva relació primerenca i inconscient amb Pin i Soler i amb la  traducció a què em dedicaria amb una certa assiduïtat molts anys després de la seva activitat en aquest camp. Però amb Pin i Soler es tanca un cercle curiós. Vaig traduir al català Zanoni, que ell havia traduït al castellà, i jo vaig traduir al castellà la Utopia, que ell havia traduït en català. No em negareu que aquesta simbiosi amb un autor i traductor tarragoní és una dada que val la pena  de consignar.

No voldria cansar-vos. Segurament que em deixo coses i persones que em connecten amb la vida cultural i vital de Tarragona. Entre tantes persones i llocs que m’han influït, que m’han fet, la vostra invitació em permet recuperar una part del meu  bagatge cultural i humà. Us en dono les gràcies.