BALANÇ LITERARI 2013

(Casa Canals, 16 d’abril 2013)

De fa molts anys que es parla de la immediata desaparició de la novel·la, de la mort de la poesia, de la inutilitat de l’assaig. Certament, l’absència de memòria, circumscrita a la duració d’una jornada de notícies, no és el millor aliat de la literatura.

Però els aficionats a concebre funerals obliden que la literatura connecta directament amb el desig... Una vida diferent, millor, més aventurera, més feliç! La gent somia i mentre ho fa elabora desitjos. El recorregut d’aquests somnis, el pòsit que deixen al nostre imaginari, és literatura. Per aquests motius resulta tan difícil certificar la seva mort.

Hi ha també una errada comuna als nostres temps, identificar literatura i llibre de paper. Malgrat que va ser així durant molt de temps, el paper és només un vehicle, com ho va ser la veu quan s’explicaven rondalles o el papir quan la lectura necessitava una immensa taula on desenrotllar-la.

La Literatura es manifesta als nostres temps en multitud de vehicles, paper, tauletes, Internet, mòbils. Tots coexistiran en un futur immediat, tots ens ajudaran a gaudir del bàlsam que suposa una bona història per a les persones que volem anar més enllà de la nostra existència quotidiana.

Mentrestant, els nous temps ens permeten accedir a territoris que abans resultava gairebé impossible trepitjar. El contacte d’un escriptor amb els seus lectors esdevé més fàcil que mai; s’obren camins per a la presència internacional d’un autor; la difusió es pot fer, també, des de casa teva, amb un petit aparell electrònic. I no és banal, aquesta afirmació en un moment de renúncia dels mitjans escrits, una renúncia si més no curiosa si tenim en compte que dediquen espai a temes amb menys audiència potencial que la Literatura.

Tot aquest panorama, que no és nou però va cada any en augment, influeix de manera molt directa en la literatura que es fa a casa nostra. Podem afirmar que les literatures petites sempre han tingut problemes per sobreviure, i serà cert. Però també ho és que són els autors els vertaders artífexs de la seva sort. També en Literatura l’ofici, l’esforç, l’ambició d’anar més enllà del que t’ofereix el teu entorn, esdevenen fonamentals a l’hora de posicionar-nos.

Fa 45 anys que un escriptor colombià semidesconegut va pensar que un petit poble de l’interior de Colombia, Aracataca, era el millor escenari per a la seva novel·la. 'Cien años de soledad' es va convertir aviat en una de les històries més universals que mai hagin estat escrites. I aquest exemple, com molts d’altres, ens ha de donar la justa mesura del localisme. No hi ha escriptors locals. La literatura somriu a qui es lliura amb totes les seves forces a conrear-la, a defensar-la. L’Aracataca de Gabriel Garcia Márquez podria ser Cornudella de Montsant, la Yoknapatawa de William Faulkner podria ser El Catllar. És l’ambició literària de l’autor la que marca la universalitat d’una obra.

En aquest sentit voldria destacar avui la internacionalització de la literatura catalana, necessària també si volem avançar com a país. I hem fet molts i importants passos durant els darrers anys. De la traducció de clàssics, promoguda sobretot per alguna universitat europea, hem passat a una presència internacional percentualment important d’autors que arriben a la seva maduresa creativa. A tot això han contribuït els nous mitjans de difusió, les noves tecnologies, però no s’ha quedat enrere una política de suport a les traduccions impulsada pels diferents governs de Catalunya.

La tasca que du a terme l’Institut Ramon Llull, amb les seves ajudes a la traducció d’obres catalanes a altres llengües és un bon exemple en el qual ens podem aturar uns instants. Si fem una ullada a la nòmina d’autors que la van rebre aquest darrer any: Najat El Hachmi, Francesc Miralles, Sebastià Alzamora, Berta Noy, Quim Monzó, Coia Valls, Jordi Puntí, Salvador Macip, Núria Esponellà o Miquel de Palol entre molts altres, a més de clàssics catalans ja universals, ens adonem de la quantitat d’editorials estrangeres que es van interessar per la nostra literatura. I els països són del més divers, des de Polònia a Itàlia, passant per França, Croàcia, Països Baixos, Portugal, Xina...

En un altre ordre de coses, però seguint amb el mateix tema, s’ha de fer un reconeixement explícit al Premi Jaume Vidal Alcover de traducció que atorga l’Ajuntament de Tarragona i que promou que grans autors de fora de les nostres fronteres puguin tenir una versió en la nostra llengua. Difícilment podrem construir un imaginari col·lectiu si no tenim l’oportunitat de llegir en català la millor literatura. I això també afecta als autors que comencen, que es formen llegint i que troben la possibilitat d’accedir a les obres més importants d’altres universos literaris.

El país escriu

Fer un resum, encara que només fos aproximatiu a tot el que s’ha publicat en català de Sant Jordi a Sant Jordi esdevindria una llista inacabable de llibres i autors que a cada any es fan estimar més pel públic i la crítica. En aquests moments, el nivell de la literatura catalana és alt en molts dels seus àmbits. De vegades, però, resulta difícil escollir entre la palla el que realment ens pot seduir. La polarització sembla instal·lar-se cada cop més en el món editorial. Hi ha editorials grans, molt grans, de vegades massa; i hi ha les altres, les petites, amb la classe mitjana incapaç de sortir del forat de la crisi.

Això produeix disfuncions que ens afecten. Hi ha llibres molt interessants en editorials molt petites, la qual cosa porta a una distribució insuficient que fa difícil les nostres descobertes. Avui, més que mai, el lector, la lectora, deu llançar-se a l’aventura, no deixar-se enlluernar pel xivarri, cercar el llibre que vol, que necessita.

Malgrat tot el que he dit, s’espera de mi, si més no, una tria personal, alguns títols que donin testimoni de les meves lectures. N’he escollit quatre, tot i que hauré d’explicar que la tria seria diferent si dos dels llibres no sortissin a la darrera part d’aquesta xerrada, la que dedico als llibres del nostre territori.

En primer lloc, parlaria de dues novel·les que m’han cridat l’atenció. La primera 'En caure la tarda', de Jordi Coca. Aquest autor, que segueixo des de fa molts anys, sempre m’ha agradat per la naturalitat de la seva escriptura i per com s’endinsa en l’essència de l’ésser humà contemporani, com intenta explicar el nostre moment. Al capdavall és una novel·la sobre la identitat, sobre el nostre futur, si és que existeix.

En segon terme, deixeu-me que us parli de Núria Esponellà, una escriptora no gaire coneguda, tot i que la seva 'Rere els murs' va gaudir d’un èxit notable. La seva nova proposta, dins també de la novel·la històrica, però amb un toc romàntic, és 'Una dona d’aigua', on viatja fins a la Banyoles del 1800 per elaborar una obra propera a la novel·la d’intriga, però amb tota la potència de la bona novel·la històrica. Una autora realment sòlida, Núria Esponellà.

També, tal com deia abans, vull parlar de traduccions i he escollit un llibre popular, la novel·la policial de Dolores Redondo, 'El guardià invisible'. L’he escollit per la seva qualitat, per com ha introduït dins la nostra literatura l’element màgic que, per posar un exemple, en francès fa servir la gran Fred Vargas. Els boscos de Batzan, al País Basc són el territori d’una trama que esdevé no sols entretinguda, també enriquidora. No deixeu de llegir-la.

Per últim, no podia faltar un llibre de poesia. 'Vetlla', de Jordi Llavina, em sembla un dels més destacats de l’any, amb els seus versos precisos, contemporanis, que ens parlen de cultura, de vida, de moments lliurats a l’emoció. Un gran llibre.

Els autors més propers

Avui, però, som a Tarragona i no podem arribar al final d’aquest discurs, entre cometes, és clar, sense fer referència a alguns dels autors i autores que han publicat entre Sant Jordi i Sant Jordi. Ens ha de complaure, i molt, la trajectòria de diversos escriptors de casa nostra que, any rere any, van afegint noves peces al puzzle de la seva obra.

Destacaria la proposta de Margarida Aritzeta, qui ha escrit obres fonamentals de la literatura catalana recent, com ara 'Perfils de Nora', i que treu a la llum una proposta singular, 'El pou dels maquis', novel·la sobre un d’aquests grups de resistents al 1946, de la qual també es pot llegir la mateixa investigació que ha dut a terme l’autora, en 'El pou dels maquis. Els fets, els documents'. Tots dos a Cossetània.

D’altra banda, Francesc Valls-Calçada ens sorprèn de temps en temps amb novel·les molt personals. Se’ns va fent imprescindible a mesura que ens van mostrant la seva fusta de narrador capaç de delectar-nos amb històries que van més enllà dels mons quotidians. Aquest any té una novetat, 'La pell de Déu', on ens parla de l’Illa de l’Oblit, una mena de Sanghri-La on impera una societat matriarcal.

També subjugant és la primera novel·la de Mònica Batet, qui ha esperat pacientment després del seu primer llibre narratiu, 'L’habitació grisa'. L’autora beu de fonts centreeuropees per oferir-nos 'No et miris el riu', història inquietant que té com a principal característica una llengua bastida amb enorme precisió i una atmosfera pròpia de les millors novel·les d’intriga que no ens abandona des de la primera pàgina.

Per últim, en aquesta tria que només pot ser personal, es fa necessari parlar del nou llibre de Coia Valls, 'Les torres del cel'. Publicat per Edicions B, és la història de la fundació del monestir de Montserrat al segle XI; una aposta arriscada, per l’escassa documentació que ens ha arribat, i que veu la llum paral·lelament a la sortida de la seva obra anterior, 'El mercader', a Itàlia i Brasil.

És clar que hi ha molts altres llibres a celebrar, com ara 'L’home que ponia ous', de Rosa Pagès; 'La pell de l’aigua', d’Isabel Olesti; els Viatges insòlits de viatgers abrandats, de Teresa Duch; el segon volum del Cicle dels dietaris, d’Artur Bladé Desumvila, o el volum 2 de l’obra completa de Josep A. Baixeras, a més de llibres col·lectius entre els quals destaca 'Lletres reusenques', una interessant proposta que navega entre la narrativa i l’assaig publicat per Silva Editorial.

I potser hauríem de dedicar unes línies a la poesia, un gènere que ha perdut el premi de referència a la ciutat per efectes de la crisi i que no sembla en el seu millor moment. Es fa difícil destacar un llibre entre una producció no gaire extensa, sobretot perquè sembla injust, però deixeu-me esmentar el poemari de Juan Car­los Eli­jas Esco­ri­hu­ela, 'Per un nus a la gola', que va guanyar el XIV Premi de Poe­sia Maria Mercè Marçal, 2012, i que va ser publicat per Pagès Edi­tors, així com els 'Naufrags', de Lluís Figuerola, proses que viatgen amb naturalitat cap a la poesia deixant-nos un bon sabor de boca.

A més a més, resulten imprescindibles dues propostes, la de Joan Cavallé i la seva incursió teatral en el món de Narcís Oller, 'Oller davant un boc de cervesa' (Cossetània) i la traducció de Matsuo Basho, publicada per Edicions 1984, 'L’estret camí de l’interior', pel goig que suposa tenir al gran poeta japonès en la nostra llengua i amb una acurada versió de Jordi Mas. Aquest últim, a més a més, fruit de l’aposta de l’Ajuntament de Tarragona per un gènere imprescindible per a la nostra consolidació com a país.

Aquesta és la meva selecció, i m’agrada que sigui només això, una tria d’aquells llibres que m’han arribat, dels quals he pogut tenir notícia. Hi ha més, es clar. La literatura continua viva, aprofita qualsevol oportunitat per demostrar-nos que, sigui quina sigui la nostra història personal o social, pot ser un dels pilars fonamentals de la nostra vida.

No voldria acabar sense una recomanació. Visitin les esplèndides llibreries de la nostra ciutat i busquin amb extrema dedicació el llibre que necessiten en aquests moments. De ben segur que el troben.

Moltes gràcies.

Xulio Ricardo Trigo