Nasqué a New Orleans, l'any 1885. Tocava la corneta. Va apadrinar, aconsellar i ajudar a fer famós Louis Amrstrong. Durant els anys vint, a Chicago, va fer uns enregistraments amb el seu conjunt Creole Jazz Band de King Oliver que han esdevingut peces cabdals en l'evolució històrica del jazz i que es consideren entre les més representatives de l'estil Dixieland. Es considera que, en aquesta època, King Oliver fou un dels primers músics que estructurà la improvisació col·lectiva.
En realitat es deia Ferdinand Joseph la Menthe Morton, Jelly Roll era el sobrenom amb què se'l coneixia. Com es veu pel seu antic nom (de clares ressonàncies franceses) era creole. Va néixer el 1885 o 1890 (hi ha dues versions sobre la data del seu naixement), fou un personatge força curiós i excèntric que es creà molts enemics (era jugador professional de cartes i billar, exercia de macarró) i tenia fama de ser molt egocèntric i mentider. Sembla que portava incrustacions de diamants a la seva dentadura. L'any 1907 va marxa de New Orleans. El 1926 realitzà uns enregistraments amb un conjunt de músics anomenats Jelly Roll Morton and his Red Hot Peppers, a Chicago, que, en opinió de molts crítics, són els millors enregistraments que es feren de música de l'estil Dixieland. L'any 1929 (any del crac econòmic de Wall Street), es va retirar gairebé oblidat de tothom a Washington. Va morir a Califòrnia, al 1941, després que Alan Lomax li fa fer l'any 1938 uns enregistraments per a la Biblioteca del Congrés.
Fou un dels primers músics que se separà de la interpretació més regulada pel que fa a la composició del ragtime i actuà amb més llibertat i més sentit en què ho fa el jazz en l'aspecte melòdic.També va ser dels primers músics coneguts que va fer improvisacions. En Jelly Roll Morton, es pot observar per primer cop el fet, fonamental en el jazz, que és molt més important la personalitat del músic que interpreta que no pas el material lliurat pel compositor. Es podia dir que la principal contribució de Jelly Roll Morton fou el pas del ragtime al jazz.
Entre les principals peces del seu repertori, es poden destacar: Black botton blues, The Chant, Doctor jazz i Original Jelly Roll blues.
Fou una banda de músics blancs de New Orleans que semblava que imitessin la música dels negres. Fou dirigida per Nick La Rocca. El 1917, aquesta orquestra va fer un concert, amb gran èxit, al Columbus Circle de New York i sembla que és a partir d'aquest moment que es va començar a fer coneguda i popular la paraula jazz per designar aquest tipus de música. Actualment encara actua una formació que es considera hereva de la primitiva.
Amb l'estímul del jazz que es tocava al South Side (barri de Chicago on es concentraven la majoria de locals on hi tocaven els músics arribats de New Orleans), es desenvolupà l'estil Chicago.
Joves estudiants blancs, afeccionats i músics blancs s'entusiasmaren tant amb allò que tocaven els grans representants del jazz de New Orleans, que es decidiren a imitar-ho. Però en la seva música hi trobem unes característiques noves: es treballa amb estructures harmòniques més refinades i hi predomina el particular per sobre del conjunt, de tal manera que la part del solista cada vegada té més importància. Molts dels enregistraments de l'estil Chicago consisteixen bàsicament en una successió de solos.
Entre els principals músics de l'estil Chicago hi ha Frankie Trumbauer, (saxo alt), Muggsy Spanier, (trompeta), Gene Krupa, (bateria), Bud Freeman, (saxo tenor), Jack Teagarden, (trombó), Pee Wee Russell, (clarinet), i sobretot, Bix Beiderbecke.
Va néixer el 1903 a Davenport (Iowa), fill d'una família d'immigrants. El seu primer contacte amb el jazz fou a través dels riverboats que passaven per la seva ciutat. Es feu famosa la seva imatge de nen passejant amb una corneta embolicada amb paper de diari sota el braç. Tocava el piano, la corneta i era compositor.
És el primer gran solista cool de la història del jazz. Era un perfeccionista en la seva tècnica musical. Podem destacar com a característiques de la seva interpretació: la sofistificació rítmica i la riquesa de sonoritat. Era molt afeccionat a compositors moderns de la música considerada clàssica o culta: Schöenberg. Stravinski i Ravel. Hi ha influències de les idees harmòniques de Debussy en la seva manera de compondre i interpretar. És un músic d'un enorme talent, però mancat del caràcter i l'autodisciplina necessaris. L'alcohol tingué una influència negativa en la seva vida. Com els passa a gairebé tots els músics de l'estil Chicago, no té gairebé cap gravació plenament satisfactòria en el seu conjunt; el que sí que trobem són solos notables en els enregistraments en què participen.
L'any 1923 toca a la primera autèntica band de l'estil Chicago, The Wolverines i el 1925, s'uneix a l'orquestra de Frankie Trumbauer. Més tard, toca amb Hoagy Carmichael i altres músics. Des de l'any 1928 fins al 1930, tocà a l'orquestra de Paul Whiteman. Va morir el 1931, als 28 anys, víctima d'una pneumònia.
El seu autèntic mestre fou Joe King Oliver. Louis Armstrong va aprendre a tocar jazz a les bandes de les tavernes. Després tocaria a les desfilades al carrer, i amb el temps, va arribar a actuar amb les millors bandes de la ciutat.
Joe Oliver l'apadrinà. El jove Louis li portava el maletí a les desfilades i feia encàrrecs per a la seva dona. A canvi d'això, Joe King Oliver li donava lliçons. De tota manera, els estils de l'un i l'altre són gairebé oposats. Oliver tocava d'una manera simple i un xic forçada, gairebé sempre en el registre alt. Oliver va marxar a Chicago a causa del tancament d'Storyville. Louis Armstrong va tocar en diferents bandes de la ciutat i als riverboats. Fou aquí on aprengué a llegir música.
El 1922, des de Chicago, Joe Oliver el va cridar per formar part de la seva banda i Louis ho acceptà. La diferència fonamental entre la situació de tots aquests músics a New Orleans i a Chicago és que a New Orleans, de fet, tocaven música per divertir-se i a Chicago van entrar a formar part d'una àmplia indústria de l'espectacle i, per tant, es tractava de produir diners. En aquesta època, la ràdio i la indústria gramofònica tenien una importància cabdal en la difusió del jazz.
L'any 1924, Louis Armstrong va anar a New York contractat per l'orquestra de Fletcher Henderson. Les actuacions d'Armstrong a New York foren un autèntic revulsiu en el panorama musical d'aquesta ciutat. Un altre fet important d'aquesta estada a l'orquestra és que, per primera vegada, Armstrong cantà i s'adonà que a la gent li interessava la seva manera de fer.
L'any 1925 va deixar l'orquestra Fletcher Henderson i va tornar a Chicago, on inicià, a la companyia Oken, una sèrie fonamental d'enregistraments que canviarien la forma del jazz i que són un punt de referència obligat per entendre tota l'evolució posterior d'aquesta música.
L'any 1926, va canviar d'instrument, va passar de tocar la corneta a tocar la trompeta. El so de la corneta és més suau i menys brillant que el de la trompeta. En canvi, la trompeta té més força interpretativa.
Louis Armstrong sempre es considerà a si mateix com un animador d'espectacles amb inclinacions còmiques. Cal dir que al 1929 treballa en grans orquestres, participa en espectacles musicals, en diferents pel·lícules i fa els seus primers viatges a Europa. Aquesta és l'època de menys creativitat en la carrera de Louis Armstrong, tot i que no hi falten els bons moments, però apareixen més aïlladament. Sembla que fou la seva veu més que no pas la música que creava amb la seva trompeta allò que donà més fama i reconeixement a Armstrong entre el públic en general. Les exigències musicals li acabaren de malmetre els llavis, que ja estaven molt perjudicats a causa de la seva peculiar manera d'embocar la trompeta.
El període composat pels anys 1947 al 1971 va estar ple de bons moments, ja que va passar de ser un músic de jazz a una estrella de la vida pública nord-americana. Cal destacar els All Stars, una reunió de bons músics per acompanyar Louis Armstrong. Més tard, aquesta formació és coneguda com Combo All Stars, quan compten amb una cantant.
Al juliol de 1971 Louis Armstrong va morir d'un atac de cor i va deixar més de 400 discos que recullen la seva activitat musical, com ara, entre els més destacats: Armstrong plays W. C. Handy (1954), Satch plays Fats (1955), Satchmo: a musical autobiography of Louis Armstrong (4 discos) (1956-57) i Louis and the Good Book (1958).
L'espai Jove Kesse acull aquesta setmana tres actes culturals que ompliran l'equipament de música i màgia de dijous a dissabte
Vegeu-ne més
Es celebra del 25 al 28 d’abril i comptarà amb gairebé cinquanta actuacions
Vegeu-ne més
Serà del 25 al 28 d’abril i amb gairebé cinquanta actuacions
Vegeu-ne més
