Emilia Lazo i Pablo Cáceres són dos actors i músics d’origen xilè que aviat farà una dècada que corren per la península, des d’on han fet carrera entrellaçant la tradició musical llatinoamericana amb tons aflamencats, sense oblidar les tècniques actorals i de comunicació corporal que els ajuden - i ajuden també al públic- a situar-se còmodament en concerts íntims i altament emotius.

Al Refugi Sonor ens presentaran el seu últim treball, Isla Virtuosa (Madame Vodevil, 2024), un foc atàvic ben roent o de brasa càlida, depèn del que es requereixi. No us perdeu la potència poètica, expressiva i musical d’aquesta parella d’artistes. 

La música és essència i repetició i hi ha qui hi juga insistentment, els cants gregorians i la música electrònica són dues circumstàncies sonores històriques amb tantes similituds com incapacitat hem tingut per imaginar-les. Què passaria si…? Doncs en Marc Vilajuana (artista multidisciplinari, cantor entès en monodia sacra medieval), Alejandro Narés (músic minimalista d'electrònica i pianista) i Xavier Arqué (doctor en nanobiotecnologia especialitzat en microscòpia i audiovisuals) han creat aquesta hibridació artístico-científica amb tot el coneixement de causa necessari per fer-nos ballar omplint-nos l’esperit.

Aquest projecte, que ha comptat amb el suport de les beques Barcelona Crea 2022, no només és una barreja de músiques allunyades pels anys, sinó que en la gestualitat, el vestuari i els visuals hi ha una cura especial que acaba de vestir l’experiència més enllà de les orelles. L’ull és testimoni d’un microcosmos del tot excepcional. Ni quan sonava aquella cantarella que deia que ‘als països del nord les esglésies protestants ara són pubs’ crec que es referissin a un ambient semblant al de Gregotechno.

Quatre amics que s’han conegut a l’espai geogràfic que comprèn Catalunya, però que per la música que facturen ben bé haurien pogut coincidir a l’àrea de servei d’una autopista d’abast intergalàctic. Potser toquen i componen amb els peus a terra, però el cap el tenen sempre ben amunt, atent a les estrelles, al que sigui que voli i tot el que cacin amb els ulls. Psicodèlia de fantasia, a trossos infantil i a d’altres melancòlica a més no poder, duta a terme per quatre músics que s’entenen bé junts i que potser us sonen d’altres famílies com Maria Lluïsa, Maria Jaume, Els Bulbs o Garrafa Nadal.

Blues Paradise (El Jardí Amagat, 2024) és el seu segon disc un viatge lisèrgic guiat pels sintetitzadors de Biel Solsona, per les veus angelicalment empeltades i per una compenetració musical amb fort groove vuitanter. 

Ja fa deu anys d’un dels discos de Maria Rodés més celebrats per públic i crítica. Maria canta copla (Chesapik, 2014) va ser un experiment delicat que va tenir molt bona rebuda, la cantautora i orfebre sonora se submergia en la copla andalusa i espanyola que descobria a través del cine. Un treball molt personal pel que fa als arranjaments de les cançons i en com portar-les a altres dimensions de sensibilitat. Clàssics com ‘Marinero de la barca o ‘Ai pena, penita, pena’ són transformades per la barcelonina que s’atreveix amb tótems del gènere com Rodrigo, León o Quiroga.

Una dècada després Rodés treu aquelles cançons del calaix perquè no agafin pols i les torna a portar als escenaris a la seva manera. El del Territori Sonor a Tarragona serà un dels concerts que l’artista ha escollit per fer en aquesta temporada de memòria a la seva trajectòria i a la història de la música popular d’aquest territori nostre.