Nafla Muhammad Alabood - 21 anys. Campament de refugiats de Zaatari, districte de Mafraq, Jordània, agost 2014

Em dic Nafla. Vaig néixer el 7 de juliol de 1993 a Homs, la valenta. No sóc una bona escriptora, però us parlaré una mica sobre la meva vida i compartiré amb vosaltres la meva cruel experiència. No sé per on començar…

Puc començar pel meu passat de color de rosa, en el qual vaig viure els dies més macos de la meva vida, aquell passat fantàstic. O potser puc començar pel present amarg com el fel, el present esgotador, que em fa sentir com una persona de quaranta anys. O millor parlar del meu futur desconegut; però tinc por només de pronunciar la paraula futur, temo que aquest futur només porti més misèria a aquest present. Començaré pel passat.

Desitjo tant que aquells preciosos dies del passat tornin… Quan era petita m’agradava riure i estar alegre, jugava i em divertia sense preocupacions, allí on vaig néixer i viure els moments més bonics. Al meu país estimat tenia somnis simples, en comptes d’impossibles.

Quan era petita, la mare desitjava que els meus germans i jo estudiéssim perquè algun dia arribéssim a ser persones cultes. Volia complir aquest somni tan senzill: estudiar i aprendre per anar a la universitat i ser una persona important per a la societat. La vida era perfecta amb la meva família, amb les meves tres germanes i el meu germà petit. Les meves germanes es diuen Marwa, Yara i Reem. El meu germà es diu Abdel Kareem Abodi.

Al meu barri hi tenia amigues: la Bayan, la Mona, la Noor, la Nahla… També tenia amigues a l’escola. No tinc paraules per descriure la vida amb les meves amigues, les nostres aventures, durant anys vam viure tants moments… La Bayan sempre va ser la meva millor amiga, érem amigues des de petites, fa més de dotze anys. Ella coneixia tots els meus secrets i jo els seus. Passàvem molt de temps juntes, estudiàvem i dormíem l’una a casa de l’altra perquè vivíem molt a prop. L’estimava molt, i ella a mi també.

A secundària sempre anàvem i tornàvem juntes de l’institut, i quan arribàvem a casa ens trucàvem per telèfon per tornar a parlar, fèiem broma i rèiem. Sempre estàvem rient, rient i rient, i a les tardes estudiàvem a casa seva o a la meva. I llavors…

Vaig viure el meu passat en aquell barri tan bonic. Oh, com trobo a faltar casa meva, la meva habitació, les meves coses…! Trobo a faltar l’olor de l’eucaliptus que hi ha davant de casa. Vull sentir la veu del venedor de verdures del barri. Trobo a faltar el so dels ocells. Trobo a faltar mirar el jardí des de la finestra. Oh, ho trobo tant a faltar…!

Trobo a faltar parlar amb la Bayan. Sí, la meva estimada Bayan era l’única a qui li explicava els meus problemes i preocupacions, les meves alegries, les meves tristeses i tots els detalls de cada dia. També trobo a faltar el meu institut i els dies de bogeria i alegria.

Sabeu que trobo a faltar la terra de Síria? L’olor de la pluja, l’olor de l’alegria? Aquells dies han desaparegut per sempre…

Els meus somnis s’han perdut, tot i que eren somnis senzills. On són els meus somnis ara? No ho sé. La meva misèria va començar el 2011, quan es va iniciar la destrucció de la meva estimada Síria. Quan van començar la por i la guerra. Qui s’ho podia esperar?

Aquesta guerra, que ha destruït la meva vida i els meus somnis, que ho ha destruït tot… Com un tsunami, ha esborrat tot rastre de vida del passat en aquest lloc. Trobo a faltar el passat. Quan va començar la guerra estava estudiant a casa; feia el batxillerat, aquella etapa tan important que em faria possible l’entrada a la universitat. El 2011 vaig sentir el soroll de les bales. Va començar la por i el terror, estudiava i sentia el soroll de les bales i dels tancs des de la finestra i als barris veïns. La por em va omplir el cor i l’olor de mort em va impregnar el nas.

Sentia com mataven les persones. Veia que els nens estaven morts de por. Aquell any vaig començar a veure persones assassinades, vaig començar a veure la sang. Aquell any em van fer fora de casa, del meu barri. Van venir aquells monstres i ens van dir que ens assassinarien, sense raó. No ho entenc. Ens van amenaçar perquè volíem viure com tothom; no demanàvem gaire, només el que era necessari.

Durant aquell temps em vaig perdre molts moments que ja no tornaran, malgrat la meva edat; s'acumulaven les penes i les preocupacions. Em vaig separar dels meus amics, em vaig separar de la Bayan, i totes dues vam anar a viure a llocs diferents. Després ens vam traslladar una altra vegada a una altra zona.

Poc temps després de marxar, la meva mare va tornar per veure com estava casa nostra, però ja no hi havia casa: estava cremada i destruïda. Aquells monstres van destruir totes les cases del meu barri, les van cremar i les van enderrocar amb els seus tancs i les seves armes. Van destruir aquell lloc que tant estimava… Em van trencar el cor, el meu somni i la meva vida. Quina vida més cruel!

He patit molt, moltes penes, moltes preocupacions, molta tristesa. Vaig obtenir el títol de batxillerat però no vaig poder començar la universitat, per la inseguretat i per la guerra. Les noies no estem segures, s’han produït molts raptes i violacions.

Els meus germans i jo vam abandonar els estudis i ara som exiliats, desplaçats sense seguretat i amb una por constant. Durant els dies d’exili en aquell lloc lluny de la casa on vaig néixer, vaig viure moments tristos. Estava sola, sense amics, sense poder estudiar. Els meus germans i jo teníem grans somnis, que van ser destruïts pels tancs i les bales d’aquells monstres assassins de cors sense compassió.

Desitjava tornar al meu institut i estar amb els meus amics. Però això només eren somnis impossibles. I jo que pensava que al cap d’un mes tornaria a casa… A la zona on ens van traslladar hi havia una escola a la qual els professors ja no hi anaven. Quan el curs escolar estava a punt de començar els nens encara no tenien ningú que els ensenyés, i per això la meva germana Marwa i jo, amb dos nois més, vam decidir ensenyar a aquells nens.

Ho vam fer durant un any. Va ser un any bonic i trist a la vegada: bonic, perquè vaig poder fer alguna cosa útil per a aquells nens, ensenyar-los i evitar que perdessin el curs escolar; trist, perquè em va trencar el cor el fet d’estar lluny de casa meva, del meu institut i dels meus amics, especialment de la Bayan. Mantenia el contacte amb els meus amics pel mòbil, però la majoria de vegades no hi havia cobertura.

En aquell lloc ple de tristesa, tothom trobava a faltar les seves cases, escoles i camps. Tothom trobava a faltar les seves coses: els nens trobaven a faltar els llocs on jugaven, i els grans ploraven i s’afligien. La tristesa dominava a tothom, i és que haver d’abandonar el teu país és una sensació que no es pot expressar amb paraules.

Aquesta és la primera vegada que escric la meva història. Vull que el món conegui la situació i el patiment dels sirians.

Al cap d’un any d’estar desplaçats, al lloc on ens vam traslladar la situació va empitjorar. Quedar-s’hi era molt perillós, i vam començar a anar d’un lloc a un altre buscant seguretat, la seguretat i la pau que hi havia a Síria i que havia desaparegut.

Abans sortíem a la nit sense por, tant si estàvem soles com si estàvem amb un home, però ara és perillós sortir fins i tot al matí, la vida és molt més difícil. Hi ha molts punts de control militar a les carreteres i són horrorosos. Han desaparegut moltes persones, en aquests punts de control, la gent els té molta por perquè hi disparen i segresten qualsevol persona, maten el qui no obeeix i violen les dones.

La meva pàtria s’ha convertit en un teatre del crim, en una piscina de sang! Mort, violència, tristesa i preocupació. El poble indefens s’ha quedat orfe després de l’assassinat de la seva mare Síria.

Les dones s’han convertit en vídues. Els nens, en orfes. Les famílies s’han separat i han perdut els seus éssers estimats, els seus parents. Que trista, aquesta separació!

Quan la por i la destrucció van arribar, la meva família va decidir fugir a Jordània. Sí, vam decidir marxar. Quan vaig saber la notícia vaig començar a plorar, vaig trucar a la meva amiga Bayan per explicar-l’hi i ens vam posar a plorar per telèfon. Quan ho vaig explicar als meus estimats estudiants, ells també es van posar a plorar.

Una setmana més tard, ja estàvem preparats per al viatge. Per descomptat, no podíem emportar-nos gairebé res amb nosaltres perquè el camí era llarg i perillós. Quan va arribar l’hora de marxar, va venir el cotxe que ens portaria, a la meva família i als nostres veïns. Ens vam despertar a les cinc de la matinada i la resta de veïns van venir a acomiadar-se de nosaltres. Tots estàvem molt tristos i no paràvem de plorar, deixar la nostra pàtria ens trencava el cor. Vam pujar al cotxe amb els cors plens de tristesa, i ens vam acomiadar amb els ulls plorosos i els cors trencats pel fet d’haver de marxar a un altre país, lluny de Síria…

Teníem molta por, quan passàvem els controls militars. Durant tot el trajecte vam demanar a Déu que ens protegís i ens salvés d’aquells monstres. No parava de pensar en si arribaríem vius a Jordània… També estava preocupada per si podríem adaptar-nos lluny del nostre país, lluny del país on havíem nascut i havíem sigut feliços.

Pensava que no tornaria a veure la meva terra, ni la meva Síria, ni la Bayan, ni la Mona, ni la Nahla, ni la Noor, ni cap de les meves amigues. Al cotxe, sortint del país, tots estàvem tristos perquè no marxàvem per voluntat pròpia, sinó que ens forçaven a abandonar Síria.

Després de viatjar uns quants dies en cotxe, d’anar d’un lloc a un altre i de passar uns quants punts de control militar, vam arribar a la frontera jordana. Això sí, amb un cansament i un esgotament que no es pot explicar amb paraules. En aquell moment vaig sentir i aprendre el que realment significava la separació. Només el que s’ha separat de la seva pàtria sap el que significa aquesta separació. La separació és acomiadar-me de tu, Síria! Acomiadar-me dels éssers estimats i dels amics.

Després de travessar la frontera i ser rebuts per l’exèrcit jordà, vam haver d’esperar, amb un fred intensíssim, perquè ens portessin al campament de Zaatari. La meva família i jo vam viure dies molt difícils i amargs després de travessar la frontera.

En aquest campament no hi ha vida per als éssers humans. Només hi ha sofriment, malaltia i mort, és una tomba. Ens hi vam allotjar durant uns mesos. Van ser els moments més horribles, difícils i fastigosos que hem viscut. En aquell moment desitjava haver mort o haver estat assassinada a Síria i no haver trepitjat mai aquell lloc. La meva família i jo vam patir molt i vam tenir moltes preocupacions, a més d’estar esgotats psicològicament; el campament ens va vèncer totalment.

Al cap d’un mes sencer de sofriment i amargura, vam sortir del campament i ens en vam anar a la ciutat de Mafraq per buscar-hi un apartament de lloguer. Va ser llavors quan vam començar a viure com a refugiats. Ser dones soles ho feia especialment difícil, sense un home que ens pogués protegir o que pogués treballar.

No sé quantes vegades he desitjat la mort, o he pensat en el suïcidi… Cada nit desitjava suïcidar-me. Quan vaig travessar aquella frontera, els meus somnis, els meus estudis, el meu futur i totes les meves ambicions es van quedar al meu estimat país. Ara només espero i temo el futur.

Sincerament, no vull parlar sobre el que ens va passar a la meva família i a mi a Jordània. En aquell temps no coneixia ningú, estava sola, sense amics, sense res. Després d’un temps vaig decidir treballar o fer qualsevol cosa per ajudar la meva família, ja que la vida a Jordània era cara i difícil.

Vaig treballar en una botiga de roba durant tres mesos, i em vaig fer voluntària d’una ONG. Després vaig buscar una feina que millorés les meves capacitats, i vaig començar a treballar amb Care International; m’hi vaig estar sis mesos, amb un equip esplèndid.

Un dia dels últims que treballava amb Care, estava parlant amb els meus companys quan em va arribar un missatge d’un número desconegut. El missatge deia que la meva amiga Bayan havia mort, víctima de la guerra. No sabria com explicar el que vaig sentir en aquell moment… Al principi no m’ho creia, però desafortunadament la notícia era certa. Vaig començar a plorar, estava molt trista perquè era la meva millor amiga i l’havia perduda. Va morir sense que l’hagués pogut veure per última vegada i acomiadar-me’n. Va morir de camí a la universitat. Li va caure una bomba al costat, un fragment de la qual li va impactar al cap, i va morir.

Sento una tristesa profunda perquè va morir abans de tornar a veure-la. Va morir abans de tornar a veure la Síria d’abans.

Ara m’agradaria seguir amb els meus estudis, complir el meu somni d’obrir un orfenat. Vull fer alguna cosa important a la vida. També m’agradaria viatjar i visitar nous països. A la meva família i a mi ens agradaria viure en un altre país, perquè a Jordània no hi ha prou recursos i la vida és molt dura.

Espero que les persones que llegeixin aquesta història resin pel meu país, perquè torni a ser com abans, ple de pau i seguretat. Trobo a faltar Síria, trobo a faltar la meva terra… Sempre penso en com era la vida a Síria. Ho recordo tot, els carrers, els racons… Trobo a faltar la meva habitació, els meus amics, la meva Síria. La guerra ha destruït les nostres vides.

En realitat, aquesta és la primera vegada que explico la meva història i no sé per què ho faig. Aquesta és la meva història i la història del poble de Síria. Aquest és el nostre país, la nostra terra, i no l’abandonarem. Seguirem somiant cada nit.

De la mateixa manera que hem plorat sols, celebrarem sols el nostre retorn a Síria. Desitjo que predomini la pau sobre tot el món i que desapareguin les guerres.

Aquesta és la meva història, la meva, la de la Nafla.