La sacsada hauria de ser suau per apreciar com es mouen els fonaments. En cas contrari, de cop, l'ensulsiada podria sobrevenir i no apreciar fins a quin punt l'imperi de la vista pot construir realitats repletes d'incorreccions i prejudicis. Paranys. Desenfocaments. Però la vida immensa és allà fora. Darrere de la pantalla de cinema. Només que els festivals que es posen el setè art per barret de copa tenen això de pretensiosos: tractar d'acostar el que és lluny per fer-ho pròxim. Tocar aquests altres mons. Possibles. I llavors, zas! L'objectiu es fa realitat perquè els horitzons estan reblerts d'avenir. Benvinguts al FICAC, el Festival Itinerant de Cinemes Africans de Catalunya.

Portàvem segones intencions. Una mica d'inèrcia, perquè després de quatre anys transportant i projectant cinemes africans per la ciutat de Barcelona des de l'entitat CinemÀfriques, hi havia un rum-rum especial en nosaltres. Veníem d'ajuntar aquestes altres mirades i reflexions amb les amigues del Centre d’Estudis Africans i Interculturals de Barcelona, i del col·lectiu de Wiriko, que després d'una dècada continuen posant el focus en les arts i cultures africanes; amb la bona gent, expertes i entusiastes, d’Africaye, que situen les anàlisis polítiques del continent com una necessitat per esmicolar i entendre el que passa també aquí; amb col·lectius de migrants i entitats com CEDHA, que cada dia es barallen per un relat que normalitzi i superi barreres. D'aquest teixit naixia el 2018 el FICAB (Festival Internacional de Cinemes Africans de Barcelona), i van ser molts els espais que van acollir amb entusiasme aquest camí que repreníem d'altres iniciatives que ja s'havien forjat a la ciutat.

La Filmoteca de Catalunya, els Cinemes Maldà, la Universitat Blanquerna, la FEDE, el Col·legi de Periodistes de Catalunya o l’Institut de Comunicació InCom-UAB, entre altres, van voler sumar-se a aquest somni. Però la cosa no va quedar aquí. La nostra segona pota tenia molt d'activisme. El nostre projecte FICAB als barris va aconseguir projectar desenes de pel·lícules africanes, al costat de taules rodones i concerts pels centres cívics de la ciutat comtal.

Cinemes africans: la perifèria és el nou centre

El març de 2001, el llavors president sud-africà Thabo Mbeki pronunciava un discurs a la Universitat de l'Havana l’eco del qual continua ressonant amb força. «Les societats modernes s'han tornat dependents de la informació i estan impulsades per la informació. Un dels desafiaments que afrontem en aquest context és evitar ser atropellats pel poderós imperialisme cultural, que busca penetrar en les nostres societats a través del cinema, la televisió, Internet i altres mitjans massius. Com a part de la nostra resposta a aquest desafiament, hem de conrear els nostres sistemes de valors a través de la producció i l'intercanvi de literatura, pel·lícules, els productes de l'art creatiu... que ens retratin correctament i de manera diferent de les cultures dominants que transmeten els mitjans de comunicació d'avui».

I amb aquest rum-rum de saber el llarg camí per recórrer, al costat de la premissa de deslocalitzar les accions de la capital i el suport i saber fer del Fons Català de Cooperació, hem transformat el FICAB en un FICAC que tracti de fomentar una diversitat d'enfocaments i diàlegs a través de les cinematografies africanes per tot el país i de manera itinerant: viatjant per les quatre províncies, sumant les energies per diferents municipis catalans i, sobretot, convidant entitats i col·lectius a sumar-se a aquesta revolució a tot color i en la pantalla gran.

En un món hipermediatitzat, l'hegemonia neoliberal occidental estandarditza els discursos, les pràctiques i els consums culturals i genera una experiència que només serveix per validar les injustícies comeses en nom de la globalització. Per aquesta raó, i reprenent el fil de Mbeki, es fa necessari buscar la representativitat i apostar pels cinemes africans i les seves diàspores, que, sens dubte, reflecteixen altres narratives. Altres relats urgents. En aquesta primera edició del FICAC, es treballarà justament per construir aquest intercanvi. I ull!, que aquest exercici que ara expandim per Catalunya és herència del que ja van proposar, amb les seves obres, cineastes africans que avaluaven la transició entre la colonització i la descolonització entreteixida en un espai postcolonial.

Així ho van fer el senegalès Djibril Diop Mambéty, el maurità Abderrahmane Sissako, l'etíop Haile Guerima, el camerunès Jean-Marie Teno, el sud-africà Neill Blomkamp o el txadià Mahamat-Saleh Haroun. Però també directores com la zambiana Rungano Nyoni, la congolesa Machérie Ekwa Bahango, la namíbia Desiree Kahikopo-Meiffret, la nigeriana Nadine Ibrahim, la ghanesa Akosua Adoma Owusu, la sud-africana Nosipho Dumisa, la tunisiana Leyla Bouzid, la tanzana Ekwa Msangi, la nigerina Rahmatou Keïta o la francosenegalesa Mati Diop. El que uneix tots aquests noms és la seva apel·lació a altres maneres de mirar. O com diria Thomas Sankara, que va ser president de Burkina Faso, el cinema «hauria de dir la veritat vint-i-quatre vegades per segon».

Durant aquest 2022, el FICAC es presenta amb tres eixos temàtics, des dels quals es poden obrir debats diversos, com la migració, el colonialisme o el feminisme. Tres pilars en què cada ajuntament podrà triar propostes fílmiques que incideixin sobre aquestes qüestions. Des de Burkina Faso, s'aposta pel curtmetratge Bablinga (2019), de Fabien Dao, juntament amb el llargmetratge Wallay (2018), de Berni Goldblat: proposen un diàleg d'anada i tornada entre migrants que van i venen. Una reflexió a la qual també se suma, en l'eix de migracions, el treball documental We Exist (2020), de Lucian Segura, que mostra una realitat diferent sobre els camps de refugiats i els seus protagonistes, amanit amb música.

Per a la temàtica del colonialisme espanyol, encara matèria reservada en els llibres de text, es proposen dos documentals que revelen l'invisible per als mitjans de comunicació tradicionals. En primer lloc, amb L'escriptor d'un país sense llibreries (2019), del català Marc Serena, s'evidencia com la dictadura més longeva del món, com és la de Guinea Equatorial, i sostinguda sobre interessos de polítics i empresaris espanyols, té una riquesa literària incommensurable, i com un dels seus referents i autors més traduïts, Juan Tomás Ávila Laurel, viu refugiat a Catalunya. Amb el treball de Manoliño Nguema (2019), d'Antonio Grunfeld, es posa el focus en la vida de Marcelo Ndong, un artista sexagenari equatoguineà format i reconegut a Galícia i que ara regenta una petita guarderia al seu país.

El tercer dels eixos presenta un ventall en el qual es barregen tradició i maneres emancipadores d'entendre el present. Amb el curtmetratge sudanès Al-Sit (2020), de Suzannah Mirghani, i el llargmetratge kenià Supa Modo (2018), de Likarion Wainaina, la joventut femenina adquireix el protagonisme central mostrant la importància de la comunitat. També el binomi Astel (2021), de Ramata Toulaye Sy, i el clàssic africà La petite vendeuse de soleil (1999), de Djibril Diop Mambèty, totes dues senegaleses, conquistaran el públic que assisteixi al FICAC amb la seva proposta de poesia fílmica.

Nou pel·lícules.

Nou finestres.

Nou mirades.

Un festival que tractarà de contrarestar els discursos xenòfobs i racistes des de l'art per colpejar dues vegades: des de la creativitat i des de les altres mirades. Vèncer els relats negatius de l'Àfrica en negre i desolada amb un menú disposat a abocar la gamma cromàtica en positiu del continent veí. És hora que els cinemes africans revelin tota la seva esplendor.

Acció!

Sebastián Ruiz-Cabrera @sebaprensa
Coordinador de CinemÀfriques i expert en cinemes africans

Per saber-ne més:

• Festival Itinerant de Cinemes Africans de Catalunya
• Podcast El año de oro de las literatures africanes, África Mundi i Calle Mundo.
• Con mi arte me dirijo a la gente africana. En realidad, a la gente negra. Alejandra Agudo, Planeta Futuro – El País.