Per Jesús Gellida, politòleg, investigador social i escriptor

@jesusgellida  

L’Agenda 2030 és l’estratègia actual que regeix els programes de desenvolupament mundials. Un pla d'acció per al desenvolupament sostenible a través de disset objectius a favor de les persones, el planeta i la prosperitat, que té la intenció d'enfortir la pau universal i l'accés a la justícia. Una agenda de compromisos per als propers quinze anys ―adoptada el 2015 per l’Assemblea General de l'Organització de les Nacions Unides― en la qual els estats membres reconeixen que el major desafiament del món actual és l'erradicació de la pobresa i que, sense aconseguir-la, no pot haver-hi desenvolupament sostenible.

Aconseguir la seguretat alimentària, garantir una vida sana i una educació de qualitat, avançar cap a la igualtat de gènere, assegurar l'accés a l'aigua i l'energia, i promoure el creixement econòmic sostingut i l’adopció de mesures urgents contra el canvi climàtic són punts imprescindibles dels objectius i de les cent seixanta-nou metes del pla —de caràcter integral i indivisible— en la lluita contra les desigualtats, des del respecte als drets humans.

Context dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS): un món desigual

Moltes societats es caracteritzen per una gran bretxa social, marcada per la precarietat i la falta d’oportunitats en un escenari de desigualtat global, que té efectes directes i perversos en la sanitat, l’educació, l’habitatge i el treball. La pandèmia del coronavirus aprofundeix obertament en la vulnerabilitat de les classes populars i treballadores d’arreu del món, i colpeja amb més duresa allà on el repartiment de la riquesa és més desigual.       

L’augment de la pobresa, del risc d’exclusió social, de les desigualtats, de l’atur i dels salaris baixos és una dinàmica que s’ha agreujat amb la covid-19. Una crisi que ha deixat al descobert els problemes estructurals d’un sistema econòmic global en què les desigualtats són conseqüència directa de la concentració de la riquesa en poques mans i del model neoliberal de gestió dels recursos. En aquest sentit, l’informe «El virus de la desigualdad» d’Oxfam Intermón denuncia que la pandèmia posa contra les cordes la salut i l'economia dels més precaris i exacerba les desigualtats econòmiques, de gènere i racials, alhora que se n’alimenta.

Per altra banda, l’Organització Internacional del Treball estableix que el virus, a més de ser una amenaça per a la salut pública, afecta profundament el món del treball a través d’unes pertorbacions econòmiques i socials que posen en perill els mitjans de vida a llarg termini i el benestar de milions de persones. Sobre això, l’observatori de l’OIT sobre la covid-19 i el món del treball posa de manifest, en la setena edició, una disminució generalitzada de les hores de treball i dels ingressos i estableix per a 2021 una recuperació lenta, desigual i incerta, tret que els plans de reconstrucció recolzin sobre polítiques públiques de recuperació centrades en les persones. 

Un altre informe concloent és l’«Impacte de la crisi de la covid-19» de Càritas Diocesana de Barcelona, el qual estableix que el context econòmic de crisi i d’incertesa té uns impactes desiguals en la població, i que les persones en situació de més vulnerabilitat n’estan rebent les conseqüències de manera molt intensa. L’informe concreta una fragilitat econòmica i laboral més gran d’aquestes persones, així com els impactes en altres dimensions de les condicions de vida de les llars, tals com l’alimentació, l’habitatge, la bretxa digital, l’escolarització o la salut mental i psicoemocional.  

Les polítiques que produeixen i mantenen la pobresa, la precarietat i les desigualtats són el repartiment no equitatiu de la riquesa, una fiscalitat injusta, el frau i l’evasió fiscal, les desigualtats Nord-Sud i una demolició de la protecció social amb l’aplicació, durant dècades, de retallades en la despesa social, seguint els postulats neoliberals. Tot això, sumat a la crisi de la covid-19, configura la globalització d’una societat dual de pobres i rics.

Canvi de paradigma

Partint d’aquest context, entenem que la superació de les seqüeles econòmiques i socials de la pandèmia de la covid-19 i la disminució de les desigualtats globals no poden venir per tornar a reproduir i perpetuar un sistema econòmic que precaritza la vida, genera desigualtats i depreda el medi ambient, sinó que han de passar per potenciar unes polítiques públiques lligades a la consecució de l’Agenda 2030 i els ODS. Una agenda global com a brúixola que ha de guiar les actuacions de les administracions públiques, de les empreses, de les treballadores i treballadors i de les entitats ciutadanes, per avançar cap a una societat més justa, igualitària, solidària i mediambientalment sostenible.

En aquest sentit, els estats s’han compromès a actuar en les esferes econòmica, social i ambiental i a mobilitzar els mitjans i recursos necessaris per dur a terme aquesta agenda. La Unió Europea mostra el ferm compromís d’aconseguir una economia sostenible i climàticament neutra, per la qual cosa ha acordat preveure recursos per a projectes relacionats amb el clima i el compliment dels ODS. Són paraules grandiloqüents i bons propòsits, que cal concretar començant per alinear el Pla de recuperació i reconstrucció, el qual orientarà la inversió de milers de milions d'euros a través dels fons Next Generation UE, amb les propostes econòmiques, socials i ambientals de l'Estratègia per al desenvolupament sostenible per a la consecució de l'Agenda 2030.  

Implicació global

Els ODS han marcat un canvi de cicle en l'agenda de desenvolupament mundial, establint un nou full de ruta per solucionar alguns dels principals dèficits dels Objectius del Mil·lenni. En aquest sentit, per assolir l’Agenda 2030, institucions, empreses, agents socials i ciutadania han de transitar conjuntament per la ruta marcada pels ODS.

Les administracions públiques en general i les d’àmbit local en particular tenen un paper fonamental i un repte majúscul per aterrar els ODS en l’àmbit municipal. Promoure estratègies d’impuls de l’Agenda 2030 i indicadors per avaluar-la, com estableix, per exemple, el Manual d’anàlisi dels ODS (publicacions URV), és fer polítiques públiques clau per a la consecució dels ODS. Per altra banda, apostar per la mobilitat sostenible i per mesures de sensibilització ciutadana envers els ODS és cabdal, però també ho és enfocar-se sobre el teixit empresarial i les persones emprenedores, pel que fa a les oportunitats que els pot suposar l’Agenda 2030. En aquest sentit, l’Administració pública també ha de donar suport a les empreses perquè incloguin els ODS en el seu model de negoci.

Així mateix, l’Agenda 2030, com a nou horitzó en l’organització política internacional actual —que es basa en una lògica de poder policèntrica, multinivell i multiespacial―, promou aconseguir el creixement inclusiu i sustentable durant els propers anys, mitjançant la cogestió i cooperació entre actors públics i privats i la participació de la societat civil global. En aquest sentit, els ODS són un exemple de governança global en la qual, un cop més, apareix l’esfera privada com a part imprescindible per al desenvolupament a través de la Responsabilitat Social Corporativa (RSC).

Tanmateix, aquesta RSC no pot servir com a greenwashing —rentat d’imatge verd— ni per devaluar la reglamentació dels estàndards laborals, ambientals i socials. És aquí on el món empresarial ha de veure l’oportunitat de participar en la governança global, sent partícip del desenvolupament sostenible. Una integració dels ODS en l’estratègia empresarial, prioritzant els objectius més adients, facilitaria augmentar l’impacte de les activitats empresarials i, en conseqüència, de les oportunitats de negoci, alhora que donaria un impuls fonamental per a la consecució dels ODS. No obstant, aquesta no deixa de ser una situació complexa, a la qual se suma el fet que els compromisos que adopten els estats en el marc de l’Agenda no són d’obligat compliment, sinó de caràcter voluntari, i no hi ha una concreció quant a com exercir el control polític del seu compliment.  

Finalment, el nou pla estratègic mundial en matèria de desenvolupament posa al centre de l’agenda global el fet que, per garantir la vida i els drets de les persones i del planeta, és necessari un canvi de model cap a un de sostenible. Una qüestió cabdal, en un món on els recursos són limitats, que no pot quedar en mera retòrica, com va passar en la fracassada cimera pel clima de la COP26, sinó que ha de situar-se en el primer pla de l’agenda global de reconstrucció posterior a la pandèmia de la covid-19. Pel que fa a això, una ciutadania polititzada —en un sentit ampli i no limitat al de la política institucional— és imprescindible en el camí cap a la consecució dels ODS. Un camí pel qual s’avança de manera decidida des de l’impuls de multitud d’iniciatives de producció, comercialització, consum i finançament, que ofereixen ara com ara alternatives socials, econòmiques i ambientals més justes i vinculades de manera directa als ODS. I tot plegat constatant que el crit per la SOStenibilitat és un crit d’auxili del planeta i de la societat global, en què el desenvolupament sostenible és l’única alternativa viable. 

Per saber-ne més:

• Pla nacional per a la implementació de l'Agenda 2030 a Catalunya
• L’Agenda 2030: transformem el món davant l’emergència planetària. Puri Canals, Àngel Castiñeira, Eva Jané Llopis, Arnau Queralt i Bassa, Pere Almeda. Revista IDEES.
• El tablero internacional de las ciudades, Agustí Fernandez de Losada. Seres Urbanos, El País.