Des de la irrupció de la pandèmia, s’ha pogut observar com les diferències existents entre els habitants del planeta es feien més que evidents. En aquest sentit, l’últim informe de l’ONG Amnistia Internacional[1] ha deixat constància de l’accés desigual a les vacunes que hi ha hagut entre els diversos estats i de les dificultats, a l’hora d’universalitzar la creació d’aquestes vacunes, per afavorir que països amb menys recursos farmacèutics i menys capacitat econòmica poguessin subministrar-les als seus ciutadans.

Més enllà de les qüestions sanitàries, aquest mateix informe constatava que arreu del planeta s’han anat multiplicant els conflictes armats, amb els últims grans exponents de la invasió russa a Ucraïna o la guerra al Iemen. A més a més, les vulneracions de drets humans que afecten pobles sencers, sovint silenciades, com la qüestió del Kurdistan, la situació dels rohingya a Myanmar o els uigurs a la Xina, han demostrat la delicada situació dels drets humans en moltes zones del planeta. Un planeta que, malauradament, pateix les conseqüències d’un capitalisme desbocat que ha posat els interessos de les elits i del capital per davant del benestar del medi ambient i les persones.

En aquest sentit, les catàstrofes mediambientals s’han reproduït i les conseqüències només han fet que créixer. Una mostra ha sigut el passat estiu al continent europeu, amb temperatures extremes i una sequera que ha provocat a França els incendis més grans dels últims anys. De fet, un informe de l’Organització Mundial de Meteorologia (WMO en les sigles en anglès) de l’any 2021 constatava que una altra part del planeta, concretament Amèrica llatina i el Carib, són les zones on el canvi climàtic seria més sever, amb sequeres extremes, huracans, incendis i l’augment del nivell del mar[2]. Aquesta situació d’emergència, sumada a la destrucció del medi natural d’aquella zona degut a l’actuació de grans multinacionals que busquen explotar-ne els recursos naturals, ha provocat que les persones defensores del territori i de les formes de vida tradicionals de la zona s’hagin vist directament atacades. D’acord amb l’informe d’Amnistia Internacional, ha retrocedit l’exercici del dret a la llibertat d’expressió i s’han limitat les veus crítiques amb els governs, i és en aquest context que, per exemple, s’han dissolt manifestacions amb l’únic pretext de la securitització de l’espai públic.

Davant d’aquesta situació perllongada de crisi climàtica i de vulneracions de drets humans, els estats membres de les Nacions Unides van adoptar, l’any 2015, el que es coneix com l’Agenda 2030 per al desenvolupament sostenible. Aquest document havia de servir com a pla d’acció per posar fi a la pobresa, combatre les desigualtats, erradicar la fam, assegurar el respecte per les minories, garantir unes condicions de treball dignes o, fins i tot, lluitar per la pau i la justícia, entre d’altres. A més a més, si s’observen en detall els disset objectius de desenvolupament sostenible (ODS), i sense perdre l’emergència climàtica de vista, aquest pla d’accions estava enfocat també a crear les condicions per a un creixement econòmic respectuós amb l’entorn natural.

En definitiva, no resulta agosarat defensar que l’Agenda 2030 i els ODS busquen garantir els drets humans arreu del planeta. S’ha de reconèixer que aquesta agenda fou la primera consensuada àmpliament a escala internacional, de manera que actualment gaudim d’un full de ruta aplicable a tothom que busca conciliar el desenvolupament amb el respecte pels drets humans i el medi ambient. Amb aquesta idea ben present, l’Agenda 2030 i els ODS van vertebrar un sistema de responsabilitat compartida entre els estats i tota la seva estructura, els òrgans i els organismes que els componen. Això, traduït a efectes pràctics, volia dir implicar també els ens locals en la protecció internacional dels drets humans.

Amb aquest objectiu a l’horitzó, els ens locals hi juguen un paper clau. Són recents els avenços en això que s’ha conegut com a paradiplomàcia, és a dir, «l’acció exterior que duu a terme un ens subestatal, regional o local amb l’objectiu de promoure assumptes socioeconòmics i culturals i establir contactes permanents o ad hoc amb organismes públics o privats d’un altre país»[3]. És un concepte nou que va més enllà de la tradicional percepció que només l’estat, com a ens, és qui pot incidir en el que passa arreu del planeta. La consolidació de les organitzacions internacionals com a subjectes, encara que limitats, de Dret internacional ha provocat que siguin aquestes les que han buscat noves fórmules per intentar protegir internacionalment els drets humans[4]. La tendència ens diu que s’aniran desenvolupant noves formes de cooperació internacional, ja que els ens locals són les entitats més preparades per promoure i protegir els drets humans gràcies a la relació de proximitat que tenen amb les persones[5].

Un informe recent elaborat per membres del grup de recerca Territori, Ciutadania i Sostenibilitat de la Universitat Rovira i Virgili per a l’ONG Red de Solidaridad para la Transformación Social (REDS), en el marc del projecte «De l’àmbit local al global: enfortiment de les competències municipals catalanes en la protecció internacional dels drets humans», finançat per l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament, ha analitzat la capacitat que tenen els ens locals de contribuir a la protecció internacional dels drets humans. Aquesta anàlisi obeeix a la lògica local-global, que considera que la situació global dels drets humans necessita una intervenció constant des de qualsevol àmbit, especialment el local, perquè —i recuperant aquí la idea de la paradiplomàcia— es consideren els ens locals com a agents de la mundialització[6]. El que passa, però, és que sovint s’al·lega una falta de legitimació perquè els ajuntaments, els consells comarcals o les diputacions puguin incidir en la protecció internacional dels drets humans.

Amb l’objectiu de facilitar un discurs jurídic, el dit informe parteix d’una idea establerta a l’Agenda 2030 i que, sota el meu punt de vista, resumeix una de les principals aspiracions d’aquest full de ruta: «Ningú quedarà enrere». Així doncs, aquest informe va concloure que els ens locals efectivament podien protegir internacionalment els drets humans. Ara bé, amb certes condicions. Per una banda, cal que l’estat del qual són part hagi assumit algun tipus de compromís internacional en aquest sentit. Per altra banda, i en el cas espanyol, cal que els ens locals tinguin habilitada la capacitat per poder intervenir en la garantia dels drets humans més enllà del seu territori.

Sobre la primera condició, l’informe esmentat va analitzar vint-i-sis instruments internacionals, tant del marc de les Nacions Unides com de l’àmbit regional europeu, a partir dels quals es va poder constatar que, en el cas de l’Estat espanyol, s’havien assumit certes obligacions respecte a la protecció internacional dels drets humans. En aquest sentit, es van analitzar tractats internacionals, resolucions del Consell de Drets Humans de les Nacions Unides, directives i resolucions de la Unió Europea o resolucions i recomanacions del Comitè de Ministres del Consell d’Europa. Tots aquests documents, alguns d’una manera més evident i altres de manera indirecta, han establert que l’Estat, idea que s’ha d’interpretar en un sentit ampli, ha assolit compromisos internacionals respecte a la protecció dels drets humans. Això vol dir que tota l’estructura de l’Estat, de la qual formen part els ens locals, ha de treballar per protegir i garantir els drets humans arreu del planeta.

Quant a la segona condició, la protecció internacional dels drets humans a l’Estat espanyol s’ha vehiculat a través de la cooperació internacional per al desenvolupament, la qual, d’acord amb una sentència del Tribunal Constitucional espanyol[7], pot ser assumida pels ens locals. De fet, si bé és el Govern central l’encarregat de desenvolupar les relacions internacionals, s’ha reconegut una certa capacitat de les comunitats autònomes i dels ens locals per celebrar acords amb entitats d’altres estats, de manera que en l’àmbit espanyol ja existeix una via per poder canalitzar la protecció internacional dels drets humans.

Per concloure, doncs: tot i aquesta capacitat jurídica, cal voluntat política. Aquí és necessari subratllar la importància de la tasca de les entitats civils que treballen directament sobre el terreny, i que són un actor clau per pressionar els ens locals perquè facin tot el que està a les seves mans per protegir internacionalment els drets humans més enllà del territori i, en definitiva, complir amb les obligacions internacionals del seu país. Cal tenir la mirada posada en els avenços que han comportat l’Agenda 2030 i els ODS en la lluita contra les desigualtats, la destrucció del planeta i la violació dels drets humans. En aquest sentit, és necessari que tots els actors implicats, i dins de les seves possibilitats, assegurin un respecte pels drets més bàsics de les persones. I això vol dir exigir, no només a l’estat sinó a tots els òrgans i organismes que els componen, que siguin valents a l’hora de vehicular polítiques de cooperació per al desenvolupament. Només així es complirà amb les exigències de l’Agenda 2030 i del sistema de corresponsabilitat política respecte a la protecció internacional dels drets humans.

Dr. Alexandre Moreno Urpí

Professor visitant a l’Àrea de Dret Internacional Públic i Relacions Internacionals (Departament de Dret Públic)

Membre del grup de recerca consolidat de la URV, reconegut per la Generalitat de Catalunya, Territori, Ciutadania i Sostenibilitat.

Universitat Rovira i Virgili