Les dinàmiques i la rutina diària dels mitjans de comunicació en l'època actual han fet inevitable adoptar certs vicis que, si ens aturem i ho mirem en perspectiva, com a mínim haurien de generar controvèrsia. El debat sobre la inclusió de la perspectiva migrant ha de partir de la qüestió de la representació en tots els sentits. Cada cop més, a través de campanyes especialment a les xarxes socials, la premsa té en compte l'equiparació de les veus femenines en les seccions d'opinió, o en les entrevistes a experts en diferents matèries, entre d'altres. Això no vol dir que s'estigui aconseguint, ni de lluny; tanmateix, és una reivindicació que va guanyant més força i en què més professionals treballen. Tenint clar que ni tan sols es valora encara la veu de la meitat de la població —les dones—, es fa difícil imaginar quan serà possible que la representació del col·lectiu LGBTI, l'ètnia gitana o les persones migrants sigui proporcional al seu pes poblacional. I així amb molts altres grups socials que no tinguin al darrere lobbies o grups de pressió amb influència en l'opinió pública.

A la ciutat de Tarragona, els immigrants representen al voltant d'una cinquena part del padró: segons dades de 2020, difoses per l'Idescat, un 18,79 % (25.654 persones). Costa de creure, doncs, que sigui difícil trobar les seves veus als mitjans de comunicació, que es dediquen precisament a explicar les notícies més importants per a la totalitat dels ciutadans. Fent un repàs als últims mesos, les notícies que parlen amb o de migrants es poden dividir en: activitats pròpies de les seves agrupacions, conflictes veïnals i iniciatives governamentals per fomentar la convivència.

En la primera categoria, l'entitat amb més influència sobre els mitjans de comunicació de Tarragona es podria dir que és el Consolat del Marroc. I amb raó: a la demarcació, és la comunitat d'origen estranger més nombrosa, amb 39.384 persones en total. Majoritàriament, el Consolat apareix en notícies relacionades amb la cultura, però també en les reivindicacions d'unitat nacional del seu país (pel que fa al conflicte bèl·lic que manté amb el Sàhara Occidental o les protestes al Rif). La seva cònsol, Saloua Bichri, fins i tot concedeix entrevistes a diferents mitjans de comunicació, ja sigui per fer un repàs de l'actualitat marroquina o també per presentar iniciatives pròpies del Consolat.

Foto: Olívia Molet | Més enllà d'aquest ens institucional, que té un paper limitat en l'actualitat local, les agrupacions de ciutadans d'un mateix origen, malgrat ser nombroses, no sovintegen als mitjans. Gairebé només hi són convidades per presentar alguna iniciativa pròpia o per alguna entrevista sobre l'actualitat del seu país d'origen. No són considerades agents vàlids —ni tampoc sembla que elles mateixes s'hi vulguin considerar— per abordar debats socials candents a la ciutat, a diferència d'altres entitats creades entorn d'altres  reivindicacions que no tenen a veure amb l'origen dels associats. Sembla lògic, doncs, pensar que l'única manera que tenen les persones migrants de no ser vistes com un agent extern allunyat de la dinàmica local del dia a dia, és precisament participar en les estructures ja creades o crear-ne de noves, ja sigui una associació de veïns, un partit polític, un centre educatiu, de recerca o professional, o una entitat de qualsevol altra índole.

Un cas a banda són les associacions religioses. Mentre que l'Ajuntament de Tarragona col·labora activament en la difusió de la cultura i el llegat cristià a la ciutat, i les agrupacions de Setmana Santa o grups com Càritas Diocesana, així com l'Arquebisbat, tenen veu —fins i tot amb articles d'opinió sobre temes d'actualitat—, no passa el mateix amb les associacions religioses de tipus islàmic, evangelista o altres confessions.

Notícies sobre ells sense ells

Més enllà d'aquesta representativitat, com apareixen, però, les persones nouvingudes als mitjans locals? Es compleix el codi deontològic quan s'informa sobre aquest col·lectiu?

Un dels problemes principals als quals s'enfronta el periodisme és la reducció, cada cop més evident i general, de les redaccions dels mitjans i l'increment de professionals als gabinets de comunicació d'empreses, institucions i entitats o partits. Això posa pals a les rodes a l'aprofundiment i a l'aportació de context en qualsevol fet que succeeixi a la ciutat i al país. És a dir, la pràctica diària acaba desacreditant la mateixa professió periodística i els seus fonaments, un dels quals és el dret de rèplica.

En aquest sentit, si bé els mitjans locals a Tarragona no donen espai a imatges estereotipades en extrem de les persones migrants, sí que acusen manca de context. Les causes de la pobresa i l'exclusió social, que impulsen a alguns a cometre actes delictius, són majoritàriament ignorades.

L'any 2021 va començar amb la polèmica d'una casa ocupada a Torredembarra, al carrer de les Mimoses. Hi havia veïns que es queixaven, a través de les xarxes socials, que les persones que hi vivien cometien delictes, i l'associació que van fer grups d'ultradreta entre alguns dels delinqüents i els menors del centre d'acollida va acabar en un atac contra aquest centre i fins i tot contra alguns treballadors, que estaven atemorits. Tal com sol succeir en aquests casos, cap mitjà de comunicació va parlar prèviament amb els ocupes per conèixer quina era la seva situació i si realment tots ells estaven implicats en els delictes denunciats, o bé quins eren els motius que els duien a viure en aquell immoble. L'única font: els veïns i els cossos policials, així com l'Ajuntament, que assegurava estar treballant en la vigilància d'aquest focus de conflicte al poble. Això en els instants previs. Després, la periodista Alícia Fàbregas publicava a El Salto un reportatge en què aportava aquesta visió alternativa, la dels ocupes.

El cas de Torredembarra tenia lligams directes amb Tarragona, ja que alguns dels ocupants, un cop els propietaris van tapiar l'habitatge, van desplaçar-se a la ciutat. Algun d'ells, fins i tot, va ser escollit per participar en el projecte Tarragona Sostre 360º, de la Fundació EVEHO, que dona una segona oportunitat als joves extutelats en situació de carrer. Si es fa un repàs dels articles i els reportatges audiovisuals d'aquell conflicte, són escasses les referències a les causes de tot plegat. Una de les excepcions és el reportatge de TV3, que intentava descriminalitzar la globalitat dels joves immigrants.

Lògicament, la ciutat de Tarragona ha acollit també aquesta mena de notícies de successos. No només pel que fa a les ocupacions de dos xalets a la urbanització de Boscos —als ocupants d'un dels quals va entrevistar la periodista Carla Pomerol, del Diari de Tarragona—, que han estat segurament les més mediàtiques fins avui, sinó també en relació amb ocupacions als barris de Ponent, per exemple al barri del Pilar.

Si bé és cert que en cap de les ocupacions es destaquen la nacionalitat ni l'ètnia ni l'origen dels ocupes, les imatges i les informacions —verificades o no— dels mateixos veïns ajuden a generar un clima no tan sols d'inseguretat sinó d'estigmatització de determinats col·lectius. En comptes de parlar, sobretot, de les arrels de la pobresa, de la precarietat laboral, de la dificultat d'accedir per part d'alguns grups socials a un dret fonamental com és l'habitatge, o fins i tot de l'assetjament policial que pateixen certes persones pel seu aspecte físic o les seves condicions de vida, es posa el focus periodístic en part de les conseqüències de tot plegat en el context social actual. I no és, de nou, un tema exclusiu de les ocupacions. Aquí s'hi hauria d'afegir un factor important i que desvirtua de ple la tasca periodística: és més atraient per a un clic o la venda d'un diari o l'atenció de l'audiència un titular sensacionalista, que no pas el d'un reportatge elaborat que arribi a conclusions múltiples.

Si parlem de fets delictius, les notícies solen mencionar l'origen de les persones detingudes o denunciades, bé perquè les facilita el cos policial en els seus comunicats ―tret de la Guàrdia Urbana, que ha optat per obviar aquest detall quan no té relació amb els fets—, o bé perquè la font judicial només s'assegura que els noms no surtin esmentats. És cert que hi ha tot un debat sobre aquesta qüestió. El codi deontològic del Col·legi de Periodistes, en l'annex F, detalla que la pràctica d'incloure la nacionalitat en un titular és "discriminatòria". En el cas dels mitjans que optin per referir la nacionalitat perquè la consideren noticiable, el Col·legi demana esmentar-la "sempre, siguin d'on siguin els autors dels fets descrits", per tal de "no fomentar en el receptor impulsos discriminatoris". Es tracta d'un debat obert sobre el qual els mitjans de comunicació de la ciutat de Tarragona tenen diferents visions. Sovint es donen casos contradictoris en què la font —la persona és un menor, o altres causes— facilita la nacionalitat d'uns però no dels altres, i el mitjà ha de triar si oferir tota la informació que té o ser coherent amb el que diu el Col·legi de Periodistes. Donat que es tracta de fets jutjats o pendents de ser-ho, a més, és complex per al periodista accedir a totes les fonts possibles d'allò que s'està relatant, per la qual cosa s'impedeix el contrast. En la majoria de les situacions, això genera l'anomenada pena mediàtica, ja que l'únic relat és el de l'acusació, sigui d'un particular, un cos policial o la Fiscalia. Els mateixos òrgans judicials s'han manifestat en més d'una ocasió a favor d'anar amb compte amb aquest fenomen. Un dels orígens de la diferència de tractament entre uns col·lectius i altres en les notícies de successos i judicials és que hi ha qui no té facilitat per contactar amb els mitjans de comunicació, mentre que per a d'altres és una qüestió habitual. Això, en el cas dels migrants, els fa estar gairebé sempre en el costat perdedor, si més no mediàticament.

Foto: Alícia Fàbregas | D'altra banda, pot passar que en un conflicte entre dues parts no es doni veu a cap de les dues, sinó a una de tercera que poca cosa hi té a veure. Va ser el cas d'aquest passat mes de juny, quan en una baralla un noi va resultar ferit amb arma blanca. Ni la víctima ―hospitalitzada; per tant, difícil d'accedir-hi— ni l'agressor en van donar explicacions, ni immediatament després ni tampoc al cap d'un temps. L'única font pròxima va ser la de la companya de l'agredit, font que va ser recollida escassament. En la major part dels casos, els mitjans locals van optar per relatar-ne visions oficials —policia i Ajuntament— i veïnals ―que denunciaven un nou episodi d'inseguretat. Es dona la circumstància que les dues persones implicades, així com els seus entorns més immediats, són migrants dels quals es va destacar que tenien antecedents delictius. Aquest no era el primer cop que passava, justament, a la Part Alta, ja que l'any anterior, en les ocupacions produïdes al carrer dels Ferrers, van ser anecdòtics els casos en què els periodistes van dirigir-se als protagonistes de la història perquè expliquessin la seva versió del que estava succeint. Això passa, en part, perquè la font migrant, a la qual alguns atribueixen l'origen del conflicte, és considerada menys creïble o menys vàlida que una font oficial o la d'un portaveu d'una associació veïnal.

En aquest aspecte, s'ha vist en els darrers temps com s'ha donat veu, i en diverses ocasions, sense contrastar les informacions traslladades des de plataformes, partits i associacions que promouen un discurs discriminatori i que assenyalen directament els joves migrants com a font principal d'inseguretat. Amb unes notícies de successos que destaquen la nacionalitat d'alguns dels delinqüents, sumades als refregits d'agències i notes de premsa i, finalment, a articles que fan d'altaveu de discursos obertament xenòfobs, caldria esperar un contrapès en forma d'alertes antirumors, com la que va publicar la periodista del Diari de Tarragona Norián Muñoz. Novament, però, són una excepció, condicionada per la manca d'efectius a les redaccions dedicats a un tipus de periodisme més enfocat a la secció de societat que no pas a la de successos. Les notícies que humanitzen col·lectius invisibilitzats, que aporten altres visions i, sobretot, context són poques.

Josep M. Llauradó — periodista a Nació Digital