Des que va començar la cooperació internacional, sempre s’ha comunicat d’una manera o altra. Molt abans de la professionalització dels departaments de comunicació de les ONG, hi havia campanyes del Domund o xerrades dels col·lectius que muntaven brigades solidàries. Sempre ha calgut explicar el context on es treballava, ja fos per denunciar la situació o per recaptar fons.

Hi va haver, però, una crisi internacional que va canviar la manera d’entendre la comunicació de la cooperació: durant la guerra de Biafra de 1968, un grup de  metges francesos de Creu Roja, indignats perquè l’organització no denunciava que era el govern nigerià, i no la sequera, el responsable de la fam de la població, van trencar amb la idea de neutralitat i van cridar periodistes perquè ho expliquessin. Així va néixer Metges sense Fronteres. Bernard Kouchner, un dels fundadors, va encunyar la famosa frase "sense imatges no hi ha indignació". Van obrir el camí de la comunicació humanitària i d’emergències, i la van convertir en un dels pilars sobre el qual s'havia de sostenir la seva independència.

Fa dues setmanes, amb motiu de la celebració dels seus 50 anys, l’organització ha projectat a Barcelona Stop filmin us, un documental crític amb la imatge que les ONG projecten dels països del Sud. François Dumont, responsable de la comunicació a Espanya, després de reconèixer que periodistes i ONG han instal·lat en l’opinió pública un imaginari reduccionista i negatiu sobre els països empobrits, va explicar que s’han proposat canviar-lo i allunyar-se de la idea del “salvador blanc” i del seu llegat colonial. El camí recorregut per MSF en aquests 50 anys és el que estan fent, en major o menor mesura, i a diferents ritmes, moltes entitats i institucions, i és l’últim exemple de com, més enllà de la intervenció sobre el terreny, els missatges i l’acció cultural i comunicativa dels actors de la cooperació són part indestriable de la seva missió, i han d’evolucionar per ser coherents amb el seu objectiu últim de transformació dels conflictes i la realitat. Moltes entitats locals i ajuntaments han començat també a revisar les seves propostes i polítiques comunicatives perquè siguin realment transformadores.

La invisibilitat de les polítiques municipals de cooperació, un problema de fons

La dècada dels 90 va ser la gran dècada de la cooperació municipal. El gran moviment social de solidaritat internacional i la seva demanda del 0,7 van fer saltar pels aires totes les barreres competencials, i a partir de 1994 es va multiplicar el nombre d’ajuntaments amb una partida per a la cooperació internacional. “Inventaven” així, de facto, una nova política pública local i un model de cooperació descentralitzada únic a tota l’OCDE. Des de llavors, a Catalunya, els ajuntaments han estat molt més compromesos i regulars en les seves aportacions que el Govern de la Generalitat. Entre 2015-2018, per exemple, el 50 % de l’Ajuda Oficial al Desenvolupament provenia d’ajuntaments o administracions supramunicipals, segons dades del Fons Català de Cooperació.

Lamentablement, però, la ciutadania desconeix com funciona el sistema de cooperació i el pes i la importància d’aquesta cooperació municipal. La primera enquesta sobre cooperació del Centre d’Estudis d’Opinió data del 2009, i allà ja es feien evidents tres aspectes rellevants: que la ciutadania donava suport majoritàriament a la cooperació internacional (86,4 %), fins i tot en situació de crisi (68 %); que també estava d’acord amb el fet que els ajuntaments hi destinessin recursos (73,8 %), i que la gran part de la població no tenia ni idea de si ja es feia (80,2 %).

Dotze anys després, les coses no han canviat significativament, com es dedueix d’una altra enquesta del Fons Català de Cooperació publicada aquest mateix any. Poques polítiques públiques tenen un nivell tan alt de suport en el temps: més del 80 % dels catalans creuen avui que s’han de destinar recursos als països empobrits, i més de la meitat de les persones enquestades estaria d’acord amb  augmentar la despesa en cooperació del seu ajuntament fins a assolir el 0,7 %. Paral·lelament, però, un 44 % de la població no sap que hi ha polítiques de cooperació, i, 27 anys després de les acampades pel 0,7, només un terç de la població sap què significa aquesta xifra.

Tots els ajuntaments que han començat a preguntar pel tema s’han trobat amb realitats similars. Hi ha un suport majoritari a la cooperació, però desconeixement també majoritari del treball que fan les ONG locals o el consistori al respecte. El 2015 es va fer evident de nou, però, aquest esperit solidari. Amb la crisi d’acollida de refugiats, molts ajuntaments s’hi van bolcar i hi van destinar recursos, i van comprovar que la resposta de la ciutadania era molt positiva. Sembla evident, doncs, que no s’han fet prou esforços per comunicar la cooperació local, i que aquest desconeixement és un obstacle que cal superar per poder explorar i aprofitar les seves potencialitats. 

Quina comunicació s’ha fet des dels municipis?

A què es deu aquest desconeixement? Tot i que les raons són múltiples, una de les fonamentals, pel que fa al context comunicatiu, és que el lideratge públic de les ONG i la seva necessitat de fons han condicionat el discurs, que s’ha fet en un doble sentit: d’una banda, s’ha consolidat un imaginari sobre la cooperació excessivament vinculat a l’ajuda humanitària i les grans ONG, quan ni una cosa ni l’altra són representatives de la cooperació catalana; i de l’altra, han augmentat desproporcionadament la burocràcia i el treball administratiu per obtenir subvencions, cosa que ha mantingut bona part del personal de les entitats allunyada del treball de carrer i més activista, i també de les tasques de comunicació, raó per la qual el tema no ha traspassat el cercle dels convençuts. En el cas de la cooperació municipal, amb moltes entitats voluntàries, s’ha d’afegir, a més, que el relat i les maneres de funcionar s’han estancat, i que en molts casos el teixit social ha envellit i s’ha vist superat per un entorn molt professionalitzat i digitalitzat.

Tampoc la majoria de polítics hi han apostat. S’hi han sumat el desinterès, la crisi econòmica i l’avanç de la ultradreta, i s’ha estès la percepció, mai sostinguda en dades pròpies, que la ciutadania no entendria que es destinessin diners a cooperació, la qual cosa ha significat en molts casos que, malgrat destinar recursos a projectes, no se'n destinessin a explicar-ho. Com diu Miquel Carrillo en un informe on ho analitzava, pitjor que els atacs han estat les accions “de deconstrucció o de no defensa” de la cooperació, molt sovint vinculades a canvis de govern i al desig de marcar un perfil diferent de l'anterior. Com que en molts ajuntaments la principal font d’informació és l'ajuntament mateix, la conseqüència directa ha estat que els periodistes locals han deixat de rebre informació o han constatat que la seva importància era residual. 

En l'àmbit estrictament tècnic, un estudi de 2014 fet per Lafede.cat i la Diputació de Barcelona que analitzava la comunicació de la cooperació de 10 ajuntaments va concloure que, en general, hi havia molt poca visió comunicativa per part de tècnics, polítics i entitats, i molt poca innovació en continguts. La informació depenia, en molts casos, de professionals amb una visió molt tècnica de la rendició de comptes i molt poc periodística. Això contaminava el llenguatge i la manera d’explicar la política i els projectes als webs i les notes de premsa, i els feia poc comprensibles. La majoria d’informacions que apareixien a la premsa local eren sobre diners (concessió de subvencions o activitats de captació de fons), però era difícil trobar informació sobre les raons de fons de les iniciatives o els seus resultats. 

Comunicar la cooperació. Els reptes dels municipis (vídeo 2014):

Entendre i millorar el món des del barri

Catalunya destina més del 25 % de la seva Ajuda Oficial al Desenvolupament a l’Educació per al Desenvolupament o Educació Transformadora, una de les modalitats més interessants de la cooperació en l'àmbit local. Molts dels petits projectes que es porten a terme tenen més potencial transformador com a eines educatives que com a projectes de cooperació en si mateixos. Amb els diners de la cooperació municipal es pot mantenir una petita escola a qualsevol país del món, però l’efecte es multiplica quan es dedica una part dels recursos també a explicar-ho i a parlar del dret a l’educació a les aules del nostre poble o ciutat, als centres cívics o als mitjans de comunicació locals. No comunicar la política i els projectes de cooperació local és desaprofitar l’enorme potencial que tenen per ajudar a construir societats cohesionades, compromeses i multiculturals. Per on comencem?

a) El lideratge polític és essencial. La millor pedagogia a escala interna és que els responsables polítics defensin activament la cooperació. Llavors és molt més fàcil la coordinació interna, també imprescindible. Primer, entre la Regidoria de Cooperació i el Departament de Premsa i Comunicació, i després entre la Regidoria i totes les altres amb què pot interactuar de manera natural (Joventut, Migracions, Gènere, Cultura, Participació), per tal de treballar el tema de manera transversal i ampliar els àmbits o espais on s’abordi.

b) Tot i que els ajuntaments disposen cada vegada més d’estratègies o planificacions, sovint manquen dades de diagnosi sobre el coneixement o l’opinió de la ciutadania pel que fa a la cooperació o als aspectes relacionats. És important disposar de dades i fer-ne un seguiment regular per orientar les estratègies comunicatives.   

c) Un aspecte central és ampliar els coneixements sobre la cooperació i la seva evolució dels diferents actors municipals amb un rol comunicatiu (polítics, tècnics, entitats, periodistes i educadors locals), per allunyar-los dels estereotips i les simplificacions en relació amb els països empobrits i el treball de cooperació. D’altra banda cal, a la vegada, enfortir les capacitats comunicatives dels diferents actors de la cooperació (tècnics diversos de l’administració local i entitats), per tal d’allunyar-los del llenguatge i la lògica tècnica dels projectes i ajudar-los a descobrir nous formats, llenguatges i públics o comunitats locals on puguin arribar, més enllà dels habituals.  

d) Els actors del món local són imprescindibles per renovar el discurs de la cooperació ¡ fer-lo arribar als espais de proximitat. Un dels grans reptes és trencar amb el relat fortament arrelat, però també fortament colonial, del Nord i el Sud, del "nosaltres" i "ells", en unes societats que ja són diverses i multiculturals. L’Agenda 2030 de Nacions Unides ja va en aquesta línia, igual que el concepte de justícia global, que moltes entitats han adoptat per superar la idea d’un desenvolupament ideal, blanc i occidental. La pandèmia o la crisi climàtica són ja realitats globals que ens permeten entendre les idees d’interdependència i ecodependència, entre països i amb la natura, i els projectes de cooperació poden resultar molt útils per explicar com fer-hi front. Moltes ONG treballen ja, a més, a escala local i global, i és important promoure-ho des dels ajuntaments i donar-ho a conèixer. A Tarragona, per exemple, Enginyeria sense Fronteres té projectes a l'Equador per garantir el dret a l’aigua, i al mateix temps ha elaborat estudis sobre la gestió de l’aigua o les injustícies ambientals a Tarragona.

e) Cal, per últim, dedicar una atenció especial als periodistes i mitjans locals. Malgrat que els costa incloure informacions d’àmbit internacional, amb aquest enfocament local-global dels drets humans és molt més fàcil trobar noves maneres de parlar de la cooperació internacional. Un bon exemple recent ha estat el llibre Cròniques del Quetzal, d’Enric Garcia, un recull d’articles publicats al reusdigital.cat que expliquen el context dels projectes del Comitè Óscar Romero de Tarragona i Reus a Guatemala. 

Canviar la mirada sobre la cooperació internacional i reexplicar-la és urgent i necessari. Afortunadament, cada dia hi ha més interès per aquest tema i més bones pràctiques. L’última campanya de defensa de la cooperació del Fons Català de Cooperació planteja noves i interessants línies de discurs.