Hi ha moltes cooperacions internacionals, sense sortir de casa nostra, i ens equivocaríem pensant que les darreres tendències o les formulacions més avançades són sempre seguides per ONG i administracions públiques de manera immediata. En realitat, la situació és una mica més complexa i les velocitats d’assimilació del que hauria de ser la cooperació o de la seva naturalesa són múltiples.

D’ajudar a construir

Si ens fixem en l’agenda que marca Nacions Unides, com a referent mundial més o menys acceptat, la situació ha canviat notablement. Fa poc més de dues dècades, l’Assemblea General aprovava a Nova York els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni (ODM). Era un llistat de fites prou òbvies, les quals fins i tot avui podrien encabir gran part dels desitjos i activitats que hi ha al darrera del magma de la cooperació, com ara reduir la pobresa i la mortalitat infantil, combatre un seguit de grans malalties o reduir les diferències de gènere, entre d’altres. Hi havia, però, una anàlisi força tecnocràtica i financera al darrere: els mals de la humanitat venien a ser una mena d’epidèmies, fins a cert punt descontextualitzades, que podien ser solucionades posant una mica d’ordre en l’acció mundial contra elles. És a dir, aconseguint prou recursos i centrant-se en una sèrie d’actuacions clau, era qüestió de temps aconseguir arribar als indicadors de progrés que s’havien identificat i proposat a la comunitat internacional. Tot plegat, tan racional com naïf, però també un primer pas per disposar d’una agenda política que interpel·lés tots els governs del món en la resolució d’una sèrie de reptes que, ni que fos per raons ètiques, el món d’aquella època no podia continuar permetent.

Certament, els següents anys van demostrar les carències d’una agenda més preocupada a posar d’acord els donants internacionals que a entendre, denunciar i atacar les causes que hi havia darrere de les iniquitats a tot el món. Pel que feia a la pobresa, el Nord global tenia exclusivament la responsabilitat de democratitzar i d’estendre el desenvolupament (la seva idea de desenvolupament) entre tots els països del Sud global, com una medecina miraculosa, per abordar un fenomen totalment aliè a ell. Els ODM posaven el fil a l’agulla d’una idea que va monopolitzar durant molts anys els debats teòrics de la cooperació: l’eficàcia de l’Ajuda Oficial al Desenvolupament (AOD). La gran preocupació era demostrar l’impacte dels milers de milions de dòlars invertits en països i organitzacions, i el progrés en l’acompliment de les fites amb els que programes i projectes buscaven alinear-se amb els ODM, aportant tothom el seu granet de sorra. Es van dissenyar grans iniciatives internacionals, que buscaven ajuntar esforços, clarament focalitzats i fàcilment resseguibles. Tants euros invertits, tants percentatges (del que fos) assolits. Fins i tot, i això és quelcom que va quedar instaurat, d’alguna manera es va donar carta de naturalesa a la participació de les empreses privades en l’arquitectura de la política pública de cooperació, esperant nous fluxos financers i importants contribucions tecnològiques, en el millor dels casos molt qüestionables.

Això va tenir les seves conseqüències: els grans programes internacionals de salut van acabar drenant gran part dels recursos que durant dècades s’havien invertit a construir sistemes públics de sanitat a molts dels països del Sud global. Ara era més important posar el focus, tal com deien els ODM, en grans malalties com la SIDA, que no pas a reforçar la xarxa primària d’assistència sanitària o la salut comunitària, molt més basada en la prevenció o en els determinants socials. Simplement, calia demostrar l’impacte dels recursos invertits en coses tangibles, no en dinàmiques socials i en polítiques públiques àmplies, que podien trigar anys fins que comencessin a oferir fotografies i resultats. Pel que fa a l’accés a l’aigua i el sanejament, quelcom semblant: era més evident mostrar infraestructures executades amb els nostres impostos que apostar per la millora contínua de la gestió dels serveis públics, per continuar  alimentant la màquina de la cooperació. 

Segurament, la crisi mundial de finals de la primera dècada d’aquest segle, l’emergència climàtica i l’escenari bèl·lic i geopolític que va resultar de l’11S, van fer entendre que aquella lògica estava esgotada. I amb ella, en certa manera, una cooperació basada en una idea de l’abundància del Nord global, i de l’obligació moral de repartir-la amb els pàries de la Terra. Passar d’ajudar a construir de manera conjunta i a col·laborar en reptes compartits. Quan es va signar l’Acord de París sobre el clima, el 2015, l’Agenda 2030 i els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) ja havien incorporat una mirada molt més complexa del desenvolupament que la que oferien els ODM. Les crisis en què el món havia entrat formaven part, si més, no d’una anàlisi de causes més treballada que en l’anterior paradigma, en el qual es transferien recursos (només quan sobraven) d’un Nord ric a un Sud exhaust. Insuficient, a totes llums, però amb algunes idees interessants: d’una banda, pensar en sentit global. Els problemes no són del Sud, sinó compartits. També a Catalunya patim les conseqüències de la pobresa energètica o de la manca d’accés a l’habitatge, i existeixen operadors i mecanismes mundials que ens afecten a totes les persones, relacionats amb aquestes dinàmiques. Més encara: en aquesta globalitat, totes les administracions són responsables de col·laborar i alinear les seves polítiques públiques amb un grapat de fites de consens, fent aquestes coherents entre sí. I la cooperació internacional és un instrument a l’abast de totes aquestes administracions per avançar i participar globalment en aquesta feina, no simplement una aposta voluble o prescindible. Quelcom important per a un sistema de cooperació que fa de la participació d’ajuntaments, diputacions i governs autonòmics un dels seus fets diferencials.

Altres agendes

En certa manera, aquesta agenda àmplia i interconnectada, amb una visió política i sistèmica, més enllà de les cintes d’inauguració d’infraestructures i les vicissituds burocràtiques, existeix des de fa molt de temps. Ha estat reivindicada per una bona part de la societat civil organitzada i algunes administracions subestatals, les quals van haver de defensar la necessitat de la cooperació com a palanca per treballar per a la justícia global, fins i tot en el moment en què aquesta política col·lapsava el país, en paral·lel a la crisi immobiliària inaugurada amb la fallida de Lehman Brothers. És cert, però: moltes ONG (i segurament la majoria del públic) continuen instal·lades en una imatge assistencial de la cooperació internacional, i només han incorporat enfocaments com el de gènere o el de la construcció de drets en els formularis amb què opten als recursos públics. Ha estat necessari els darrers anys construir teòricament aproximacions d’aquesta mena per fer efectiu el pas al paradigma en què ens trobem en l’actualitat. Però la pràctica i el que entén la societat pot ser, evidentment, quelcom força diferent: en això no ajuda en absolut el relat que construeixen els mitjans de comunicació de masses, alimentant la centralitat de l’ajuda humanitària d’emergència o la mirada del white man savior, que aprofundeix en la cooperació com a instrument neocolonial. El clixé aventurer, ple de bonhomia i descontextualitzat de les raons estructurals que han portat als escenaris en què es desenvolupen, quan no directament vinculat a operacions militars, és encara present, com s’ha vist darrerament amb l’operació d’evacuació a l’Afganistan per part dels exèrcits occidentals.

En aquest sentit, cal continuar reivindicant el rol que juga la Ventafocs de la cooperació: l’educació per a la justícia global (o com es digui). Els constants canvis de denominació de la feina que entitats, comunitats i centres educatius realitzen al voltant de les causes i situacions que mobilitzen la cooperació lluny de casa nostra, són la millor mostra de com ha evolucionat la idea que l’alimenta. Efectivament, hi ha etapes clarament identificables de l’educació[1], partint de paradigmes proselitistes i desenvolupistes que, malgrat el temps i els estrats, continuen actius. Sovint, aquestes mirades entren en contradicció o disputa amb els intents d’interseccionar i fer més complexes les interpretacions, o de generar la mobilització internacionalista o globalista entre la ciutadania. En aquest sentit, la desigual adaptació a instruments pedagògics en marxa avui en dia a Catalunya, com l’aprenentatge servei, al si de les assignatures de servei comunitari, en poden ser exemple, tot i el seu relatiu èxit entre determinades ONG i centres. 

Probablement, el més important dels darrers anys a la cooperació internacional ha estat la importància que la feina educativa, incloent-hi també la defensa de l’espai cívic global que representen persones defensores i moviments socials, ha pres entre tots els actors clau. Ja sigui per la involució democràtica a molts escenaris habituals de la nostra cooperació i l’assetjament que pateix aquest espai cívic, com per la necessitat d’explicar a la ciutadania per què al final la pobresa que genera un sistema injust al final va acabar tocant a les nostres portes.

Miquel Carrillo

Per saber-ne més:

• Cooperació catalana, malgrat tot. Miquel Carrillo, article d’El Crític.
• Seminari De los ODM a los ODS: Análisis y valoración crítica de la nueva agenda 2030. Koldo Unceta, Hegoa.
• L’única prioritat a escala global és destruir el capitalisme.  Arcadi Oliveras, article d’El Crític.
• Defensa la Cooperació. Campanya del Fons Català de Cooperació al Desenvolupament.