Hi ha hagut diferents intents de regulació internacional de les empreses multinacionals o transnacionals (ETN) perquè com més gran és l’àmbit d’activitat i el poder econòmic d’una empresa, major pot ser el seu impacte potencial negatiu sobre els drets humans de treballadors, clients i comunitats on realitzen les seves activitats. Els més importants han estat a les Nacions Unides. Entre 1975 i 1983, una Comissió va estar negociant un "Codi de Conducta de les Empreses Multinacionals". El 2003, la Subcomissió de Promoció i Protecció dels Drets Humans va adoptar unes "Normes sobre les responsabilitats de les empreses transnacionals i altres empreses comercials en l'esfera dels drets humans", però la Comissió de Drets Humans no les va assumir. En ambdós casos l’oposició frontal dels països més desenvolupats, en els que tenen la seva seu principal la major part d’aquestes empreses, va impedir que es fes efectiu cap acord. Mai ha estat possible adoptar normes internacionals obligatòries per a les empreses transnacionals. Una nova temptativa es va iniciar, però, el 2014, en el marc del Consell de Drets Humans de l’ ONU, com veurem més endavant.

En canvi, la resposta d’aquests països i dels grups empresarials a la pressió de l’opinió pública s’ha orientat a la formulació de marcs voluntaris d'autoregulació. Els més importants, entre d'altres, són les "Línies directrius de l'OCDE per a empreses multinacionals" 1976 (última revisió el 2011); la  "Declaració tripartida de principis sobre les empreses multinacionals i la política social", en el marc de l’Organització Internacional del Treball, el 1977; el "Pacte Mundial" o Global Compact, impulsat per l'ONU el 1999i, més recentment, el "Principis Rectors sobre les empreses i els drets humans", aprovats pel Consell de Drets Humans de l’ONU el 2011. A més s’han elaborat nombrosos marcs sectorials de regulació, com ara el document de Montreux, la Guia de deguda diligència de l’OCDE sobre les cadenes de subministrament de minerals en zones de conflicte, el Procés Kimberley, el Codi NICE, etc. Però la majoria de les empreses no se senten obligades a respectar aquests marcs.

Així doncs, el Consell de Drets Humans de l’ONU ha impulsat una doble via. D’una banda, el 16 de juny de 2011, va adoptar la Resolució 17/4 sobre els "Principis rectors sobre les empreses i els drets humans". I d’una altra, va adoptar, el 25 de juny de 2014, la Resolució 26/9, sobre l’elaboració “d'un instrument internacional jurídicament vinculant sobre les empreses transnacionals i altres empreses comercials en matèria de drets humans", i va crear un grup de negociació al respecte. Mentre la primera via va comptar amb els suport dels països occidentals, la segona va tenir els vots contraris, entre altres, dels Estats membres de la Unió Europea, de la República de Corea, dels Estats Units d'Amèrica i de Japó, oposats en principi a regular les empreses des del Dret internacional. Pel que fa a la segona via, el grup de negociació treballa, sota la presidència d’Equador, des de 2015 i està elaborant un projecte de tractat internacional.

Els Principis rectors s’articulen al voltant de tres pilars: L'obligació de protegir els drets humans per part dels Estats; l'obligació de respectar els drets humans per part de les empreses i, l'existència de vies eficaces de reparació, tant judicials com no judicials, i tant en el marc de l'Estat d'origen de l'activitat com a l'Estat de recepció de la mateixa, aspecte que de nou correspon als Estats. De les empreses s’espera que posin en marxa plans de deguda diligència dirigits a avaluar els potencials impactes negatius de les seves activitats sobre els drets humans, a adoptar les mesures preventives necessàries per evitar aquests impactes i a establir mecanismes de reparació quan els impactes es produeixin.

En la pràctica hi ha hagut un amplia suport als Principis rectors, que s’ha manifestat, entre altres aspectes, en la modificació de les línies directrius de l’OCDE i de les normes sobre finançament de projectes per part del Banc Mundial; en l’Estratègia renovada de la UE per 2011-2014 sobre la responsabilitat social de les empreses; en la Recomanació CM / Rec (2016) 3 del Comitè de Ministres del Consell d’Europa, als Estats membres, sobre drets humans i empreses (2 de març de 2016). Els Estats estan desplegant els Principis Rectors mitjançant Plans d'Acció Nacionals d'Empreses i Drets Humans. Fins ara s’han aprovat en 24 països (Regne Unit, Holanda, Dinamarca, Finlàndia, Lituània, Suècia, Noruega, Colòmbia, Suïssa, Itàlia, Estats Units, Alemanya, França, Polònia, Espanya, Bèlgica, Xile, Rep. Txeca, Irlanda, Luxemburg, Eslovènia, Kenya, Tailàndia i Japó) i molts altres han iniciat el camí.

Pel que fa a Espanya, l’Oficina de Drets Humans del Ministeri d'Afers Exteriors i Cooperació va ser encarregada d'impulsar l'elaboració de Pla. El 17 de juny de 2013 es va publicar el primer esborrany del Pla i el 26 juny de 2014, el segon, que ja no va comptar amb el suport de les organitzacions de la societat civil. Després d’estar aturat durant un llarg període, el 28 juliol de 2017, el Consell de Ministres va aprovar un nou text del Pla d'Acció Nacional d'Empreses i Drets Humans, molt diferent al del segon esborrany i molt més breu. (BOE 2017.09.14). Entre les limitacions del primer pla hi ha diversos aspectes destacables: L’absència d’una avaluació prèvia de l’estat des drets humans; la falta d’al·lusió a la regulació del comportament de les empreses; l’absència de mesures concretes per a l'accés a la reparació; la manca de referència als aspectes de jurisdicció extraterritorial, relatives als impactes de les nostres empreses fora de les nostres fronteres, o als aspectes ambientals. Però el Pla preveia una Comissió de seguiment i diversos mecanismes de participació, grups de treball i un seguit d'informes intermedis a les Corts (en un pla que tenia una durada de 3 anys). Han passat els 3 anys: Tot i que la Comissió es va constituir no ha estat possible accedir de manera pública a cap dels informes ni cap de les mesures adoptades. Per tant no es pot dir que el nostre país hagi avançat molt.

A nivell europeu es registra una tendència a l’establiment per a les empreses, o com a mínim a les que tenen una dimensió més gran, d’una deguda diligència obligatòria. Si les empreses no ho duen a terme de manera voluntària, cal que els Estats ho imposin amb la seva legislació. Aquest raonament està guanyant terreny entre diversos sectors socials, inclosos grups d'empreses i també hi ha cada vegada més pressió en molts països, en el mateix sentit. Això ha facilitat que s’aprovin algunes lleis sectorials al Regne Unit (2015) i els Països Baixos (2019), i una Llei de deure de vigilància a França (2017). Hi ha compromisos governamentals amb continguts diversos a Alemanya, Àustria, Bèlgica, Dinamarca, Finlàndia, Itàlia, Luxemburg, Noruega, Suècia i Suïssa. A Espanya, des de fa més de dos anys diverses organitzacions socials treballen en una Proposta legislativa sobre deguda diligència. I també s’està elaborant una proposta de normativa de la Unió Europea sobre aquest tema. No serà la primera ja que algunes normes de la UE ja es refereixen a aspectes sectorials d’aquesta deguda diligència, en relació amb la fusta (2010) o els minerals procedents de zones en conflicte (2017). L’abril de 2020, el Comissari europeu de Justícia va anunciar el compromís d'introduir normes per a la deguda diligència corporativa en matèria de drets humans i ambientals el 2021. I el passat mes de febrer, el Comitè d'Assumptes Jurídics de Parlament Europeu va aprovar un informe que demana que la Comissió presenti una proposta legislativa sobre la diligència deguda obligatòria en la cadena de subministrament.

Finalment, en l’àmbit català també s’està seguint el tema amb interès. Les iniciatives més significatives són les següents. En primer lloc, per iniciativa de la Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament i d’ACCIÓ, es va encarregar al Grup de recerca de la URV Territori, Ciutadania i Sostenibilitat, l’elaboració d’una “Proposta d'un codi ètic de respecte dels drets humans i de la igualtat de gènere per a la internacionalització responsable de les empreses catalanes”, que es va presentar l’octubre de 2016, com una de les peces que havia de formar part de l’Estratègia catalana d’empreses i drets humans, presentada el setembre de 2017. En segon lloc, el Parlament de Catalunya va aprovar la Resolució 359 / XI , el 3 de novembre de 2016, donant suport a la creació d’un Centre Català d’Empreses i Drets Humans, a proposta de LAFEDE, plataforma formada per 124 organitzacions, com a resultat de la fusió de les antigues federacions catalanes d’ONG per al Desenvolupament, pels Drets Humans i per la Pau. El Parlament va reiterar aquesta posició l’11 d’abril de 2019 i el 25 de juny de 2020. El juliol de 2020 es va registrar la proposta de Llei, amb el suport de JuntsxCat, ERC, PSC, Comuns i CUP. Malauradament les vicissituds que han afectat la política catalana aquests darrers anys, inclosa la celebració de diferents processos electorals, han impedit l’adopció de mesures concretes per part dels successius governs. Finalment, un tercer eix en el que es treballa a Catalunya és el que te a veure amb la contractació pública responsable, que afecta la contractació que fan les administracions públiques. En aquest àmbit el Govern va aprovar un Codi per a una contractació pública socialment responsable en l'àmbit de l'Administració de la Generalitat i el sector públic dependent (20 juny 2017); es va posar en marxa un Grup de Compra Pública Socialment Responsable, compartit per organitzacions socials i diverses administracions (des 2018); la Generalitat s’ha adherit a la plataforma Electronics Watch, que vetlla per la contractació responsable de productes electrònics (2020) i, més recentment, l’ Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament ha encarregat de nou al Grup de recerca de la URV Territori, Ciutadania i Sostenibilitat, un Estudi sobre l'impacte exterior de la contractació pública tèxtil de la Generalitat de Catalunya, amb especial èmfasi en els drets humans, l'equitat de gènere i el medi ambient, que va culminar el mes de desembre i es presentarà ben aviat.

Sens dubte el tema de les empreses i els drets humans ens acompanyarà en els proper anys.

ANTONI PIGRAU SOLÉ
Catedràtic de Dret Internacional Públic
Director del CEDAT
Coordinador del Grup de recerca de la URV Territori, Ciutadania i Sostenibilitat
Universitat Rovira i Virgili

PER SABER-NE MÉS:

•  “El Plan de Acción Nacional de Empresas y Derechos Humanos de España: Balance y retos pendientes”. Antoni Pigrau Solé. Institut Català Internacional per la Pau.
• Negociacions del tractat en el Consell de Drets Humans. Centro de Información sobre Empresas y Derechos Humanos.
• “La versión revisada del Borrador del Tratado sobre Empresas y Derechos Humanos: hacia la siguiente ronda de negociacions”. Antoni Pigrau Solé, Daniel Iglesias Márquez. Institut Català Internacional per la Pau.
• Deguda diligència obligatòria en drets humans. Centro de Información sobre Empresas y Derechos Humanos.
• Proposta d’un codi ètic de respecte dels drets humans i de la igualtat de gènere per a la internacionalització responsable de les empreses catalanes
• Plans d’Acció Nacionals sobre empreses i drets humans