Durant els vuit anys de guerra a Síria, la meitat de la població del país s’ha vist obligada a fugir de casa seva. Mentre més de 5 milions de persones han hagut d’abandonar el país, més de 6 milions s’han desplaçat internament fugint de la guerra. L’accés a ajuda humanitària, exigit pel dret internacional humanitari, s’ha vist dificultat per tots els actors armats. Hospitals i escoles han estat bombardejades, els civils no combatents s’han vist atrapats dins les seves pròpies ciutats, utilitzats com a escuts humans, indiscriminadament atacats i privats de l’accés a béns bàsics. Camí de complir-se el novè any de guerra, els crims contra la població siriana no remeten. No es pot esborrar el sofriment de milions de persones, ni reparar la pèrdua profunda que provoca la guerra. L’esperança que ens sosté com a éssers humans és la d’alleujar el sofriment de les persones que són víctimes de conflictes armats, garantir-ne la protecció i la dignitat en el pitjor dels escenaris. L’esperança de sobreviure per construir un futur.

A Kobane[1], un centenar de metres separen el carrer principal de la ciutat de la frontera amb Turquia, un pas que roman tancat des de fa uns anys. Al final del carrer, a mà esquerra apareix un mur que ressegueix un camp de cultiu i algunes cases. Només alguns s’atreveixen a acostar-s'hi, la majoria d’ells traficants de persones o bé mercaderies que intenten creuar la frontera, sempre de nit, per no ser vistos pels diversos franctiradors turcs que resten apostats a les torretes. Aquest mur va molt més enllà dels límits de la ciutat kurda, resseguint meticulosament tota la frontera nord de Síria. Es va aixecar com a part d’un acord que entrà en vigor el Març de 2016 entre Turquia i la Unió Europea i que va evitar l'accés a Europa de persones refugiades. Pedra a pedra, cadascuna finançada per la sucosa contrapartida europea, els turcs van aixecar el mur i les opcions dels sirians de passar la frontera i fugir de la guerra es van tornar insignificants.

Des de l’inici de la guerra al març de 2011, més de la meitat de la població de Síria ha hagut d’abandonar casa seva. Avui, 6.2 milions de persones es troben desplaçades internament i 5.6 milions més s’han vist forçades a abandonar el seu país. El Líban, amb una població de 3.5 milions de persones va arribar a acollir a més 1.5 milions de refugiats sirians. Turquia n’acull actualment més de dos milions. Però la guerra a Síria i les seves conseqüències catastròfiques sobre la població no va començar a ressonar a les orelles europees fins que el 2015 el moviment de població va dirigir-se a Europa, quan més d'un milió de persones van jugar-se la vida al mar per poder travessar les fronteres europees.

Durant 8 llargs anys de guerra, que en el moment d’escriure aquest article gairebé arriben als 9, la població civil s’ha vist atrapada en un territori entre fronts, captiva dins de les seves pròpies ciutats, bombardejada sense pietat, privada de l’accés a béns bàsics i utilitzada com escut humà. Més de mig milió de persones han perdut la vida, i es calcula que més d’un milió han estat ferides.

La Comissió Internacional d’Investigació per Síria^[2] ha pogut reportar i documentar com diferents actors armats han comès crims de guerra i contra la humanitat. No només grups terroristes com ISIL[3] apareixen en els diferents informes, acusats de desaparició forçada, tortura o assassinats arbitraris, sinó també governs com el sirià o el rus, sota l’acusació d’haver bombardejat la població civil, d’haver setiat ciutats per ofegar els rebels sense permetre la sortida de no combatents, d’haver comès execucions i detencions extrajudicials, desaparicions forçades i fins i tot d’haver utilitzat armes químiques contra la població civil.

En una guerra l’accés a l’ajuda humanitària pot marcar la diferencia entre la vida i la mort dels civils no combatents i com a tal es troba protegida pel dret internacional humanitari. A Síria, s’ha dificultat l’accés de l’ajuda ja sigui a través de setge, prohibició d’accés a les zones afectades o mitjançant accions violentes contra serveis o personal humanitari[4].

L’Organització Mundial de la Salut registra des del 2014, els atacs contra els serveis de salut, incloent incidents en infraestructures, treballadors de la salut i transports sanitaris[5]. Síria encapçala els registres des del 2014 i malauradament ho tornarà a fer el 2019 on només durant el mes d’Agost, 6 centres de salut van ser atacats per forces governamentals. Entre 2014 i el 2018, a Síria s’han registrat un total de 785 atacs contra serveis de salut, que representen el 50% del total d’atacs registrats al món durant el mateix període.

Segons dades d’un informe de CARE International[6], durant tres anys consecutius (2016-2017-1028) Síria ha estat el país més perillós del món per als treballadors humanitaris. En un rànquing similar la OCHA^[7] el situa junta amb Afganistan i Sud Sudan, entre els tres països més perillosos del món per als treballadors humanitaris.

Els atacs contra el personal i les infraestructures, les continuades dificultats d’accés a l’ajuda humanitària no només signifiquen la mort de civils i l’empitjorament de les seves condicions de vida sinó un estrall per a la seva supervivència i un repte encara més inabastable per a la reconstrucció social i la pau.

Marina Vidal Sardà ha treballat en el moviment de població provocat per la guerra siriana i ha format part de la resposta humanitària  dirigida  a  garantir l’accés a serveis bàsics de salut a Síria.

Les opinions exposades en aquest article són totalment personals i no representen en cap cas cap institució ni organització.

Per saber-ne més

• Balam. David González Sanz, Francisco Richart Barbeira, Luis Díaz i Marc Rodríguez. Documental. 2016. Espanya.

• El diari de la Míriam, de Myriam Rawyck. Editorial Angle.

«Em dic Míriam i tinc tretze anys. Vaig créixer a Jabal Saydé, el barri d’Alep on vaig néixer. Un barri que ja no existeix. Tinc por d’oblidar aquelles imatges, aquella ciutat que va desaparèixer, aquell món que va sucumbir al caos.»

• Síria, el camí de les persones refugiades. David González Sanz. Fotorelat. 

La por d’arriscar la vida per travessar una frontera, la duresa d’un camí per diferents països, la incertesa i el cansament de l’espera, l’esperança en el futur..., el camí cap a una nova vida a Europa.

• Siria: uno de los mayores éxodos de personas de la história reciente. Núria Jar i Raúl Flores. Podcast. Revista 5W.

• Radio Kobani, de Reber Dosky. Documental. 2016. Holanda.

La història de la Dilovan, una jove kurda de 20 anys que crea una emisora de ràdio a la devastada ciutat de Kobane, Síria, durant la lluita per l'alliberació contra l'Estat Islàmic.

El pots veure gratuïtament a e-biblio amb el carnet de la biblioteca púbilca.

• Kobane calling, de Zerocalcare. Còmic. Reservoir Books.

Recull la crònica de dos viatges de Zerocalcare al Kurdistan: abans de recuperar la ciutat de Kobane de mans de l'Estat Islàmic i després de reconquerir la ciutat. També mostra la revolució kurda a Rojava, una utopía democràtica a l'Orient Mitjà.

Segueix-nos 

Twitter Facebook Youtube Instagram