El Sàhara Occidental, una qüestió pendent

El passat 17 de juny es va celebrar el 50è aniversari de la històrica intifada de Zemla, la manifestació reivindicativa amb 3.000 sahrauís concentrats a l’esplanada de les Cases de Pedra de l’El-Aaiún, que ha quedat a la història del Sàhara Occidental com l’inici d’una consciència d’identitat com a poble i d’una resistència a la colonització del territori i que fou brutalment reprimida per l’exèrcit espanyol amb un saldo de morts i ferits i amb la desaparició del líder del moviment, Sidi Brahim Bassiri, a mans de l’administració espanyola.

El colonialisme que s’inicià el darrer terç del s.XIX a tot el continent africà va provocar importants canvis en les societats amb severs efectes culturals, que foren legitimats per la missió d’Occident de civilitzar el món. El cas del poble sahrauí, que visqué durant més de cent anys sota el control de la metròpoli espanyola, fou un més dels processos de resistència i acomodació que van donar lloc a noves pautes culturals que entrellaçaven allò autòcton amb allò exogen.

Malgrat les reiterades proclames del dret a l’autodeterminació que va fer la ONU a Espanya per tal d’agilitzar la descolonització, l’any 1975, coincidint amb la fi del franquisme, la metròpoli espanyola, que des de 1884 havia presumit de portar endavant la “noble” missió de “civilitzar” aquesta part d'Àfrica, els va abandonar. El 14 de novembre de 1975 tingué lloc l’acord tripartit entre Espanya, Marroc i Mauritània, una declaració política en la que la monarquia espanyola transfereix el Territori del Sàhara Occidental a aquests dos països. Aquesta “venta” va deixar a la població sahrauí a l’abandó i el Sàhara Occidental esdevingué un dels darrers territoris que queda al mapa pendent de descolonització segons els paràmetres de les Nacions Unides.

L’Estat marroquí va fer efectiva l’ocupació del territori sahrauí des del nord i Mauritània des del sud, amb l’anomenada “Marcha Verde”, empenyent així a més de la meitat dels sahrauís a l'èxode, als que seran els camps de refugiats de Tindouf al sud d’Algèria. Al 1976, després de la sortida de l’últim soldat espanyol de la que va ser la província 53 d’Espanya, el poble sahrauí s’organitzà democràticament i va fundar la RASD (República Àrab Sahrauí Democràtica), sota el comandament del Front POLISARIO (Front Popular d'Alliberament de Saguía el Hamra i Riu d'Or), ja creat uns anys abans per fer front a la metròpoli espanyola. Ara, en defensa dels seus drets, va iniciar la resistència armada que donà pas a una guerra de gairebé 15 anys.

L’any 1991 es va signar un alto-el-foc, per resoldre el conflicte. En aquest acord es va determinar que hauria de desenvolupar-se un referèndum d’autodeterminació sota control de les Nacions Unides. Naixia la Missió de les Nacions Unides per a la realització del referèndum al Sàhara Occidental (MINURSO), l’única que no té competència en la vigilància dels Drets Humans.

A nivell internacional, la RASD ha estat reconeguda legalment per més de 80 països, i és membre fundacional de la Unió Africana (OUA). La ONU recorda que continua sent un territori pendent d’autodeterminació i que Espanya segueix sent la potència administradora del territori, ja que Marroc no figura com a Potència administradora del Territori a la llista de Territoris no autònoms de les Nacions Unides (dictamen Correll, 2002). Malgrat això, des del 1979 Marroc administra el Territori del Sàhara Occidental per ell mateix. Les ocupacions dels bancs de pesca o dels fosfats de Bucraa recauen en mans dels marroquins, mentre que els sahrauís han estat relegats de les oportunitats que ofereix el seu propi territori.

Aquest any s’han complert ja 44 anys d’exili, de diàspora i de resistència als territoris ocupats. El poble sahrauí segueix avui esperant una solució pacífica a tants anys d’injustícia. Actualment, mentre una part de la població sahrauí malviu en unes condicions precàries en camps de refugiats en la part més hostil del desert d’Algèria, l’altra part de la població viu sotmesa a la repressió i la vulneració constant dels Drets Humans als territoris ocupats del Sàhara Occidental. Les forces d’ocupació militars i policials marroquíes es dediquen específicament a la persecució de qualsevol signe d’identitat sahrauí. Al llarg d’aquests anys, han estat centenars els presoners sahrauís desapareguts i apallissats, i els condemnats en tribunals sense cap garantia processal. En tots els casos per expressar la seva identitat, per reclamar millores socials, per demanar la fi de l’ocupació i l’espoli dels seus recursos naturals, i la celebració d’un referèndum d’autodeterminació d’acord amb la legalitat internacional.

Però malgrat les successives declaracions de les Nacions Unides (ONU) sobre la il·legalitat de l'ocupació marroquina i l'acord explícit de les parts implicades, els sahrauís, d'un i un altre costat del mur, encara estan esperant l'oportunitat de poder-se pronunciar sobre la seva voluntat d’administrar el seu propi territori. Una ocupació il·legal protegida per un mur militaritzat de 2.720 km, construït per l’exèrcit marroquí que divideix el Sàhara Occidental i que està infestat de mines antipersona, bona part de les quals d’origen espanyol.

Els pobles d’Espanya s’han solidaritzat des del primer moment amb la causa saharaui. És hora de què el govern d’Espanya assumeixi les seves responsabilitats i actuï amb conseqüència. Té l’obligació de solucionar un problema de descolonització que va provocar i que ja dura massa temps. Simplement, Espanya ha de complir amb la legalitat internacional, la qual, no ho oblidem, reconeix el dret inalienable del poble sahrauí a la lliure autodeterminació.

Una finestra al món: Sàhara Occidental

INFOGRAFIES D'ACNUR

Per saber-ne més

• Esperando poder ser saharaui en el Sáhara. Andrea Liba. Píakara Magazine.

Entrevista a Tfarrah Mohamed Yeslem sobre el conflicte sahrauí, la repressió marroquina, sobre feminisme i solidaritat, en un repas a la seva trajectòria vital com a refugiada.

• Tateh Lehbib, el loco del desierto. Julieta Cherep. ACNUR

Tateh Lehbib, un refugiat sahrauí que després d'estudiar Energies Renovables a la Universitat d'Alger i un màster en eficiència energètica a la Universitat de Las Palmas de Gran Canaria, ha dissenyat un tipus de refugi fet amb ampolles de plàstic plenes de sorra. Aquest innovador refugi circular té com a objectiu millorar les dures condicions de vida de el poble sahrauí.

• Coneixes el TInduf? Sàhara Occidental, aigua i dona. Natàlia Anguera. ACNUR. Tarragona Ràdio.

La realitat de les persones refugiades sahrauís que segueixen a l'exili al Tinduf, Algèria, una zona desèrtica on és difícil accedir als recursos bàsics sense els suport de l'ajuda humanitària.

• Cómo se prepara el cus cus. La-Azza Chej. Escuela de Cine del Sáhara.