El deute extern marca el desenvolupament

Ara fa vint anys,  amb motiu del canvi de segle i d’alguns bons propòsits que en ocasions l’acompanyaren, van proliferar per part de les ONG i de diferents organismes internacionals algunes campanyes per promoure la cancel·lació del deute extern dels països en desenvolupament.

Els resultats , des de el punt de vista de la condonació, foren més aviat molt minses però les campanyes serviren – i serveixen encara – per copsar la importància que l’assumpció i el pagament del deute suposa per aquests països.

En efecte, els condicionants del desenvolupament no es limiten pas als fluxos financers entre el Nord i el Sud, però hi tenen tanmateix una importància notable. Un elevat deute extern i un encariment en el seu servei (amortitzacions més interessos) significa una disminució dels recursos dels  que disposen els països afectats per finançar les seves necessitats d’inversió. En certa manera representa l’altra cara de la moneda del anomenat “ajut al desenvolupament”.

L’ajut al desenvolupament, quina part majoritària és l’ajut oficial al desenvolupament, i que és el que atorguen  les administracions públiques, és considera sovint com el instrument de mesura dels esforços de solidaritat que realitzen els països amb rendes altes envers aquells que es troben en vies de desenvolupament. L’instrument de mesura és el que varen fixar les Nacions Unides l’any 1972 i que aconsellava als primers d’aquells països a realitzar una entrega anual als segons d’una quantitat que signifiqués el 0,7%  del seu PIB.

Malgrat els prop de 50 anys transcorreguts des de tal proposta, tan sols uns pocs països en el món, han fet efectiva la quantitat recomanada. Però aquest no és pas l’únic problema. N’hi ha dos que es donen permanentment i que desvirtuen el sentit de la proposta de les Nacions Unides. En primer lloc, el fet de que amb el temps transcorregut des,  de 1972,  s’han engrandit notablement les diferències de renda entre els uns i els altres països i que, en conseqüència, esdevé il·lusori pensar en que tals diferències podran ésser cobertes pel tantes vegades referit 0,7%. I en segon lloc l’evidència de que, actualment, molts fluxos financers entre els dos grups de països als que ens referim, actuen justament en la direcció contrària de la pretensió volguda i justament impacten de manera negativa en el indicat propòsit de facilitar el desenvolupament. Normalment no se’n parla gaire però val la pena tenir-los presents al parlar, com es aquest cas, de cooperació. Veiem- ne els elements més representatius.   

Cal referir-se  en primer lloc al  detriment que per a molts països representa el comerç internacional. En efecte en els darrers anys hem sentit parlar sovint del anomenat “comerç just”. Si en contemplem les seves condicions (preus aplicats, polítiques comercials proteccionistes o lliurecanvistes, restriccions quantitatives, etc), ens donarem compte que poques vegades el comerç es pot qualificar d’aquesta manera si no que més aviat beneficia als qui tenen més poder de negociació. Els resultats es fan notar greument en els saldos desfavorables  que presenten les balances comercials dels països en desenvolupament, afectades per uns preus en els que ells hi tenen poca influència.

També cal tenir presents les transferències de capitals, fruit dels seus beneficis i del cobrament de patents, que les empreses transnacionals han reciclat cap a les seves seus centrals – sovint paradisos fiscals – i que no han restat pas en els països on s’han generat els guanys.  

I, en darrera instància no es pot pas oblidar l’element que indicàvem  més amunt i que és el del pagament del deute extern. Deute, generat en bona mesura per la corrupció dels dirigents d’ambdues bandes i també pels interessos, comissions i sobrecàrrecs abusius cobrats pels creditors. Deute quin pagament és exigit, sovint en condicions draconianes (interessos elevats, primes de risc etc.) i que suposen una veritable sangonera pels deutors.

Sumant tots els elements esmentats,i d’altres com el deute ecològic, que no hem considerat i que molts expliciten amb raó,  ens donarem compte de que els fluxos financers que van del Sud cap al Nord, superen àmpliament els de la direcció contrària . En conseqüència i molt probablement, més que les peticions d’augment de l’ajut, el que resulta imprescindible, tal com s’ha demanat moltes vegades, és pressionar per la condonació del deute que, per les raons que acabem de veure, es pot considerar en bona mesura  com a il.legítim.

Reflexionant sobre aquesta proposta es probable que hi hagi qui pensi que a l’estat li  falten recursos per tal de tirar-la endavant. No es pas cert i crec que dos exemples ho poden ben acreditar. Recursos els trobaríem fàcilment per exemple, seguint una vella proposta de l’assemblea general de Nacions Unides que ja l’any 1982 va recomanar una progressiva reducció anual d’un 5% en la despesa militar. En referència al cas espanyol, deixar de cobrar durant 10 anys, que és el període normal d’amortització, el servei del deute , significaria una disminució d’ingressos equivalent al 1% del frau fiscal estimat, o mesurat d’altra manera, una reducció d’una vintena part de la despesa militar.

Sembla evident que en moments com l’actual, en els que es indubtable que la seguretat humana ja esdevé clarament prioritària, tal com hauria d’haver sigut sempre, formular propostes que incideixin en la millora de les condicions de vida de la població, es caminar en la mateixa direcció que exigeix el marc de les relacions internacionals i del benestar de les persones.

Arcadi Oliveres

President de la Universitat Internacional de la Pau (UNIPAU) de Sant Cugat del Vallès.

Setembre de 2020

Referències recomanades: Publicacions del Centre Delàs d’Estudis per la Pau. Barcelona.

Per saber-ne més

• Observatori del Deute en la Globalització Elabora anàlisis crítica de processos complexos i/o estructurals, per mostrar els impactes i riscs visibles (i no visibles) del sistema polític i econòmic, produint eines que faciliten la interpretació del context actual.

• L'Anticooperació. Llistar i Bosch, D. Quaderns de Pau i SOlidaritat, núm. 42.

• El 0,7% una xifra mítica mai aconseguida. Palou, A. 

• Objectiu 0,7%. Reportatge  del programa 30 Minuts que explica les causes i les conseqüències de l'acampada de 1994 a la Diagonal de Barcelona pel 0,7% i analitza l'actualitat de la cooperació internacional pel desenvolupament a Catalunya.