Cooperació al Camp de Tarragona
COOPERACIÓ AL CAMP DE TARRAGONA
Resum
Vivim immersos en l’era de la hiperconnectivitat i la Internet de les coses, però també en un moment de creixent inestabilitat i incertesa generalitzada. Una evolució que precaritza les nostres relacions laborals i, en conseqüència, minva les nostres decisions vitals i personals.
En tot aquest procés fins i tot el paper de l’Estat com agent regulador és cada vegada menor, fins al punt que se’ns repeteix constantment que aquest ja no pot mantenir el pacte establert amb els diferents agents socials, l’Estat del Benestar, i que era la pedra angular del model socioeconòmic viscut al llarg dels últims setanta anys. De fet, la covid-19 ha evidenciat que qualsevol mesura presa pel Govern se sustenta sobre un deute des de fa temps inassumible.
En aquest procés accelerat i generalitzat de privatització i precarització, també dels Drets Humans, les entitats de cooperació i medi ambient poden jugar un paper fonamental com altaveu de la ciutadania en la no acceptació i rendició. Les entitats de cooperació del Camp de Tarragona es troben amb la dificultat afegida d’haver petit una reducció dràstica, no és el cas de la ciutat de Tarragona, dels pressupostos dels seus respectius ajuntaments. Una situació que continuarà sent igual fins que no es deixi de percebre la cooperació com quelcom d’irrellevant i aliè a l’estratègia pública dels nostres governs.
Context: el paper de la cooperació en la transició cap a un nou model socioeconòmic
El model socioeconòmic viscut fins a l’actualitat se sosté sobre uns pilars cada vegada més debilitats: plena ocupació, demanda de treball contínuament creixent, salaris indexats a la inflació i esperança de vida reduïda després de la jubilació. Un model que fa fallida davant de l’expressió més salvatge del neoliberalisme, aquell sustentat en el creixement infinit i que ja ha aconseguit que la meritocràcia impregni i predomini en tots els àmbits laborals i socials, fins al punt que es criminalitza a la persona en situació de pobresa.
Aquesta cursa al creixement infinit es focalitza en la millora de la productivitat i l’eficiència dels processos de producció. Un sistema on, tot i que sempre se’ns havia explicat al contrari, no existeix una llei natural que garanteixi que tots els llocs laborals destruïts són automàticament convertits en altres necessitats. Això no és així. I quan adaptem aquest discurs estem replicant, de nou, allò del mèrit de la persona que s’ha adaptat i el fracàs de qui no ha fet.
Així doncs, l’automatització de molts processos (machinelearning), el fort paper de l’economia de serveis estacionals, fins i tot el canvi en els models de consum, té una conseqüència directa en la flexibilització i la precarietat del mercat laboral. Els contractes per projectes i canvis freqüents de feina, inclús la combinació de diverses feines, ja són una realitat. Un fet també assumit pel conjunt de la ciutadania. Fins i tot idealitzat. El fet de ser flexibles, de no rendir-se, de superar-se un mateix i d’aprenentatge permanent són venuts com a positius per sobreviure en un mercat laboral salvatge. És tot allò de guanyar experiència i fer currículum acceptant, fins i tot, treballar gratuïtament els primers mesos després de la universitat o l’escola de formació.
Aquesta precarització del mercat laboral i la conseqüent reducció de la capacitat recaptatòria de l’Estat resulta evident que aquest no pot seguir assumint els compromisos establerts amb el pacte abans mencionat. Almenys fins que les seves preferències de despesa no canviïn. De moment, però, és la persona treballadora qui està assumint aquestes noves responsabilitats. La conseqüència directa d’això, ja la coneixem totes, i no és altra que la privatització dels plans de pensions, del servei sanitari, l’educació, etc.
Potser el més greu de tot plegat és que en l’àmbit nacional i supranacional no s’està fent res per aturar l’acceleració de la pobresa i desigualtat que aquest nou model està provocant. És més, aquests darrers mesos hem vist com la UE o els Estats Units semblaven estar més preocupats per enfortir les fronteres i evitar el contagi, i aquí no estem parlant de la Covid, dels territoris i persones migrants que fugen d’una situació extremadament vulnerable.
Radiografia de la cooperació al Camp de Tarragona
Segons la base de dades creada específicament per la realització del Manual dels ODS i Guia d’Entitats de Cooperació i Medi Ambient del sud de Catalunya, actualment hi ha actives al Camp de Tarragona un total de 49 ONGD, més de 10 entitats de medi ambient i 9 agrupacions de segon grau. D’aquestes, un 62% van participar de forma directa en la realització d’aquest projecte aportant unes dades que serveixen per fer una petita radiografia del territori.
Un territori caracteritzat, i això no agradarà a molts llegir-ho, per una manca de coordinació entre entitats de diferents ciutats i entre el conjunt d’entitats i el govern central. Una mancança, això sí, en la que s’està treballant des del passat mes d’octubre amb la creació de la Xarxa de Cooperació al Desenvolupament del sud de Catalunya (la XCD), tot i que encara està en procés de creació i consolidació en el territori. Un territori heterogeni on les voluntats i/o capacitats de cada govern local vers el seu departament de cooperació expliquen, en part, la relació, coexistència i anhels de les entitats d’aquella ciutat. Fins i tot la tipologia d’aquestes.
En el cas de la ciutat de Tarragona, per exemple, la qual compta amb el pressupost més elevat, més de la meitat de les entitats de cooperació són delegacions d’altres ens més grans. El departament de cooperació de l’Ajuntament de Tarragona té un pressupost estimat per aquest any 2020 de 490.000€, mateixa xifra que l’any anterior, el qual representa al voltant del 0,4% del pressupost total. Aquesta quantitat, tot i lluny de l’històric reclam del 0,7% està molt per sobre dels pressupostos d’altres ajuntaments com el de Reus (pressupost previst de 45.000€ per l’any 2020) o Cambrils.
Àmbits treballats i reptes per les entitats de cooperació del Camp de Tarragona
Els àmbits més treballats pel conjunt de les entitats que van participar en el projecte abans mencionat són el de gènere, desigualtat, pobresa i pau. També resulta destacable com, tot i que el 71% de les entitats consideren que tenen un coneixement bo o molt bo de l’Agenda 2030 de Nacions Unides, aquestes no han participat mai en cap formació organitzada pels seus respectius ajuntaments.
Per tant, en un moment en que l’Agenda 2030 sembla haver-se apoderat de tots els plans estratègics públics, o almenys la imatge del logotip és present arreu, la realitat és que aquests objectius, si es treballen, continuen fent-se de portes endins. Això suposa una preocupant contradicció amb l’argument bàsic d’aquesta Agenda, aquell que ajuda als més escèptics a diferenciar aquesta agenda dels fracassats Objectius del Mil·lenni de l’any 2000, i que no és altra que la voluntat, i necessitat, d’incloure a tots els agents públics i privats en l’assoliment del conjunt dels objectius.
De fet, el doble rol que crec que han d’executar les entitats de cooperació i medi ambient és el següent: primer de tot, continuar treballant en la conscienciació ciutadana perquè no s’acceptin la pèrdua dels Drets Humans més fonamentals. Drets encara més vulnerables en contextos de por. I una pandèmia mundial n’és un clar exemple. En segon lloc, acceptant, revistant i acompanyant tot aquell projecte realitzat per govern i empresa i que cerqui l’assoliment d’aquests Objectius comuns per a totes.
Perquè les entitats de cooperació puguin assumir aquest encàrrec cal que empresa però sobretot govern vulguin cedir aquest rol, fet que no passarà fins que no es deixi de percebre la cooperació com a quelcom menor i aliè a l’estratègia pública general. Una voluntat que no serà creïble fins que els pressupostos dedicats a la cooperació siguin estables, i no hagin de patir fortes retallades per un canvi de govern o una crisi econòmica, o, simplement, fins que els valors defensats per la cooperació estiguin presents de forma transversal en el pla estratègic dels governs locals i nacionals.
Josep Alcoceba
Economista, responsable de la Xarxa de Cooperació al Desenvolupament del Sud de Catalunya, URV.
Per saber-ne més
Agrupa tot el material que sobre aquests àmbits té l’Ajuntament de Tarragona. Hi pots trobar llibres, pel·lícules i materials pedagògics sobre economia, comerç just, solidaritat, pau, drets humans, sobirania alimentària, gènere...
- El delito de ser pobre. Una gestión neoliberal de la marginalidad. Sales i Campos, Albert. Icaria editorial.
- Las políticas de la ecología social. Municipalismo libertario. Janet Biehl, con una entrevista a Murray Bookchin. Virus editorial.
- Planificando desde abajo. Una propuesta de planificación participativa desentralizada. Harnecker, Marta y Bartolomé, José. El Viejo Topo.
- Recetas Municipales 2. Zemos98.
2:13 Estado del municipalismo 2:23 Participación ciudadana y transparencia 17:31 Procesos judiciales y medios de comunicación 19:41 Relación con los movimientos sociales 27:06 Cuidados y municipalismo
Gala Pin (ex-concejala de Barcelona en Comú), Claudia Delso (concejala por Marea Atlántica en A Coruña), Elena Giner (ex-concejala en Zarazoga en Común), Ysabel Torralbo (ex-concejala de Málaga Ahora) y Guillermo Zapata (ex-concejal por Ahora Madrid) charlan sobre la relación con los medios de comunicación, los procesos judiciales que han sufrido, los mecanismos establecidos de participación ciudadana y transparencia, el vínculo con los movimientos sociales o su relación con los cuidados durante la legislatura.
