Cristina Lleixà Alegret, tarragonina de 50 anys, Coach personal, dissenyadora de moda  i arquitecte  d’interiors. Es defineix com una persona polifacètica; un ventall entre ment, energia i art o creativitat.

Fins al 26 de març, podem trobar l'exposició "Mirades de Myanmar" al  Centre Sociocultural de la Part Alta i hem aprofitat per fer-li unes preguntes.

En què consisteix l’exposició? Són fotografies fetes i editades per mi mateixa amb una càmera Reflex. Aquesta és una exposició molt extensa perquè va ser la primera que vaig materialitzar en paper. La vaig exposar per primera vegada a Vila-Rodona l’any passat i disposava de molt d’espai. Per tant, entre la disponibilitat d’espai i que era la meva primera exposició, vaig ser bastant incapaç de ser crítica i retallar. Calculo que hi ha unes 50 peces. La segona vegada que la vaig exposar, va ser al Centre Cívic de Llevant, per una qüestió d’espai vaig haver de reduir les peces a mostrar, i em vaig adonar que la part central de l’exposició eren les persones. Ara, per escollir les que mostro al Centre Sociocultural de la Part Alta, la part de l’exposició que més he volgut mostrar és la manca de necessitat de coses materials. Desprenen felicitat i benestar intern,  que és el que vull transmetre. En països com el nostre, a occident, han volgut i de fet han aconseguit inculcar-nos el consumisme i la necessitat del fet de tenir. Ens hem oblidat de la importància del ser i l’hem substituït pel tenir i això ens fa molt desgraciats perquè genera frustracions, és com una carrera en la qual sempre vull més. És un món de necessitat i competitivitat que no ens porta enlloc.

Què ens explica? Vol transmetre les mirades de la gent de Myanmar, el que coneixem com Birmània. Com a curiositat, voldria explicar que el dia que estava muntant l’exposició aquí al Centre Sociocultural de la Part Alta, un senyor se’m va apropar i em va comentar que li semblava molt interessant. Aquest senyor em va expressar que el sorprenia l’exposició, ja que les persones que viatgen a Myanmar acostumen a fer fotografia de paisatge. Jo li vaig respondre que tothom pot fer una fotografia espectacular o especial d’un paisatge, però captar aquella mirada o aquell moment és molt meu i d’aquella persona. No es repeteix en cap moment més. Al final vaig descobrir que a mi el paisatge no em seduïa, no hi veia la màgia. Jo necessito la màgia, i per mi la màgia la transmetien aquestes mirades i arrean d’anar-me analitzant he descobert que el retrat és una de les coses que més m’agraden. Amb la ximpleria de fer una selfie o una fotografia instantània, després observo que la persona se la posa de perfil a Facebook, i això vol dir que agrada.

Què et diuen les mirades d’aquesta gent? Cada una diu coses diferents, hi ha un parell de personatges que estan a terra, que es veu que passen necessitats. Són gent gran. Hi ha una senyora que està asseguda al costat d’un pal, i ara recordo que estava al costat d’un riu, amb la cara tota prisada, que allò és un mapa de vida. Pots llegir cent anys, i en aquells ulls hi ha molta història. Però clar, també hi ha els nens, que és aquella frescor. Hi ha una mare embarassada, que tot és il·lusió. Són molts missatges...

Quina és la teva fotografia preferida? N’hi ha varies, cada una té la seva cosa. N’hi ha una que és d’una nena que és molt guapa, i m’agrada per la seva bellesa. La vaig utilitzar per la primera exposició on les vaig exhibir com a pòster per cridar l’atenció, per la bellesa d’aquella criatura. La senyora aquesta tan vella que et comentava abans és una atracció diferent. Després hi ha aquests dos nois joves que semblen més pillastres, que els veig a terra asseguts i puc intuir-hi una mica de tot; solitud, picardia. Després hi ha els monjos petits amb les túniques roses que te’ls enduries a casa.

En quin moment de la teva vida va sorgir aquesta exposició?? Aquestes fotografies les vaig fer l’any 2009, per mi ha sigut com tornar endarrere i visualitzar tot el que jo veia a través de la càmera i no me n'adonava. Ha sigut ara que he començat a fer fotografia a nivell semi professional o que he començat a exhibir-la al món, i a través d’això he après moltes coses de mi que jo no sabia i m’han ensenyat els altres. Aquesta exposició és curiosa per això, m’ha ensenyat coses que en aquell moment vaig fer d’una manera totalment inconscient.

Quins tres elements han sigut imprescindibles per portar-la a terme? Primer evidentment va ser el físic, que va ser anar allà. El viatge, que va ser un encert. En segon lloc les ganes de mostrar-me al món, jo tenia la necessitat de mostrar part de la meva creativitat al món. Feia molt de temps que no em dedicava a l’interiorisme i disseny de moda i era una part de mi que em mancava desenvolupar i mostrar. Sóc una persona molt oberta, que necessita exhibir-se, i aquesta era una part de mi que mancava. I per últim, va ser decidir que ja era hora. Em feia una mica de vergonya, no em decidia, jo no sóc fotògrafa professional...Tots aquests handicaps que et poses al damunt, que al final són excuses per no posar-m’hi i treure’m la mandra i veure del que sóc capaç de fer amb fotografia digital. I descobrir-me un món nou, perquè aquestes han estat per ara les úniques fotografies que he fet amb càmera. Totes les altres estan fetes amb telèfon mòbil i editades amb mòbil.

Les exposicions i els CVIX:

Què t’ha portat a fer exposicions a la Xarxa Municipal de Centres Cívics de Tarragona? Una coneguda que pertany a una de les Associacions de Veïns que freqüenta els Centres Cívics m’ho va proposar. Ella havia vist la meva exposició a Vila-rodona i em va comentar que als Centres Cívics també s’hi podien fer exposicions. Em vaig posar en contacte amb el Joan Sorroche i ho vam tirar endavant.

Què creus que aporten els CVIX a la ciutadania oferint exposicions als seus equipaments? Opino que la tasca que es fa des dels Centres Cívics, ara que l’estic començant a conèixer, és molt gran. Circula molta gent pels equipaments, i esteu distribuïts per tot el territori i això dóna molt de trànsit de gent i perfils molt diversos.

T’agradaria continuar col·laborant amb els CVIX amb altres exposicions? Sí, clar. A més a més m’he trobat un equip de professionals molt agradable, tothom m’ha rebut espectacularment bé i estic molt a gust.

Gràcies Cristina! Ens ha encantat tenir-te pels centres cívics, i estigues segura que això és el començament d'una gran amistat. 

Fins aviat!!!