Centre Cívic a l’avinguda dels Pins
Parada 8
Moviments veïnals, una part essencial del barri
La història de Sant Salvador no s’explicaria sense el seu moviment veïnal, liderat bàsicament per l’Associació de Veïns, sent la segona associació veïnal més antiga de la ciutat. D’aquesta associació cal destacar la capacitat de mobilització i per ser molt combativa, també per la seva reivindicació de tots i cada un dels serveis, fins i tot els més elementals: passos a nivell, Centre d’Atenció Primària, el rebuig a la instal·lació d’un camp de tir en les zones assignades verdes, la cobertura telefònica, l’enllumenat públic, l’aigua, oficina de correus, la construcció d’una escola entre els anys 1969 i 1974 i la seva posterior ampliació de 1977 a 1981, el control de les olors i la contaminació de la refineria química, la construcció d’una plaça major...
Segons el Fede Bardají, els interessos comuns i les mancances van ser motor d’unió comunitari juntament amb els enfrontaments amb el Patronat d’Habitatge per l'especulació urbanística. També puntualitza: ¨moltes vegades no ens parem a pensar que aquestes associacions eren unes 30 persones actives, però les assemblees podien mobilitzar a 200 persones".
En aquells primers anys van passar cinc accidents de vianants greus en travessar la carretera de Valls a l’altura de Sant Salvador. En dos d’aquests accidents hi va haver víctimes mortals. Una d’elles va ser la jove de 18 anys Manuela Secadé Oliva. L’accident va ser contestat ràpidament amb un tall de carretera des de migdia fins a les 12 de la nit per prop de 3.000 persones, majoritàriament del barri. Finalment, el 20 de maig de 1978 s’instal·là un semàfor que regulava el trànsit.
Tants esforços per instal·lar únicament un sol semàfor i que anys més tard es convertiren en tres situats en diferents punts de la carretera. Les mobilitzacions pels semàfors no s'aturaren. El novembre del 1997 es torna a sortir al carrer per exigir que s’arreglessin els tres punts amb semàfor de la N240. La construcció dels dos passos a nivell que comunicava Sant Salvador i Santa Isabel va fer disminuir aquesta reivindicació. Com curiositat cal destacar que avui en dia no hi ha cap semàfor en tot el barri.
Una altra de les reivindicacions de necessitats bàsiques era la d’un servei de telefonia que funcionés correctament i no aïlles encara més el barri. Finalment, es va solucionar amb construcció de l’edifici de telefònica al carrer de les botigues. Com a anècdota cal destacar la notícia del 1969, quan s'instal·la la primera cabina telefònica al barri i que passats més de 50 anys encara podem trobar dues cabines al barri, a l’Avinguda Sant Salvador i a l’Avinguda Pallaresos.
La prestació de serveis sanitaris al barri també ha estat una constant lluita amb quasi 60 anys d’història del barri. Si bé la prestació de serveis sanitaris ha millorat encara queda lluny del que seria òptim. Inicialment, no hi havia cap mena de consultori mèdic i per qualsevol atenció mèdica calia desplaçar-se al centre i a l’Hospital Joan XXIII; això era especialment dificultós per un barri aïllat del centre i amb pocs recursos. L’equipament sanitari al barri ha anat millorant amb els anys, però tot i la pressió veïnal encara no hi ha cobertura a les nits.
En els moviments veïnals i socials podríem destacar el matrimoni veí del barri conformat pel militant sindicalista i republicà Leandre Saún que fou regidor pel PSUC el 1979 i Carme Casas que fou una de les fundadores de CCOO a Tarragona. El barri els va homenatjar el 2015 amb el bateig d’un carrer a Sant Ramon.
La proximitat del barri amb la carretera N240 tenia els seus desavantatges pel que fa a contaminació acústica i perillositat, però també era un element de pressió i un instrument per a les reivindicacions veïnals amb el crit i l’acció: “I si no, tallem la carretera”.
