Cruïlla Avinguda Pallaresos amb el Carrer Arquitecte Jujol
Parada 2
Sant Salvador als seus inicis...
Aquest barri agafa el nom del patró del municipi. En aquell moment la partida era dins el terme dels Pallaresos. En els inicis del barri aquest va ser concebut com un oasi verd, amb la natura a tocar del bosc del Pont del Diable, tota una zona boscosa i agrícola que havia estat propietat dels Germans Puig i Valls i on a més, hi havien tingut la seva residència d’estiu.
L’Ajuntament dels Pallaresos va acceptar la venda de la finca de 24 hectàrees per pal·liar la manca de recursos que tenia la localitat en aquell moment. Aquella, era una extensió de masos dispersos, terrenys agrícoles i zones boscoses. Anys més tard a inicis de segle XXI, l’alcalde d’aquell moment dels Pallaresos va fer un tímid acostament per recuperar la partida de Sant Salvador, però no anà més enllà.
Però tornem al 1965, quan en Salvador Miró Palau i Carles Galofré Folch, propietaris d’una finca situada al nord del terme municipal de Tarragona presenten un projecte urbanístic a l’Ajuntament de Tarragona. En la memòria tècnica presentada ho justificaven així:
“La sanidad del lugar, su proximidad a la Ciudad de Tarragona y las demás condiciones naturales motivaron la adquisición de los terrenos que se hizo con el propósito de desarrollar en ello un fin social y turístico: la habilitación del suelo adecuado para construir un conjunto de chalets y aparcamientos en un ambiente de reposo y de aproximación a la naturaleza.”
El projecte avança, i el 1968 es fa l’acte d’inauguració de les obres amb presència de les autoritats municipals, però la cosa és que no acaba sent ben bé així.
Tarragona viu en aquella dècada un fort creixement demogràfic: durant deu anys, entre 1940 i 1950, la població de Tarragona només creixerà un 9%, passant de 35.648 a 38.841 habitants. Però, només en quatre anys, entre 1960 i 1964, la ciutat registrarà un augment del 20%, passant de 43.519 a 52.056 habitants, i la tendència continuava a l’alça. Entre 1961 i 1965 s’establiran a Tarragona 13.083 persones, aquest creixement en part, és causat per la construcció i implantació de la indústria química que agreujava una mancança d’habitatge.
L’altre factor determinat pel naixement de Sant Salvador va ser el barraquisme; en aquell moment es podien comptar 404 barraques, agrupades en 10 nuclis, en les quals hi vivien 1.894 persones. Els nuclis més nombrosos eren els marges dret i esquerra del riu Francolí, la desembocadura del Riu i el Polígon Entrevies. Aquest fenomen volia ser erradicat pel Règim Franquista, per una banda per la por a possibles riuades com la de 1962 o la del 1970. I per l’altra, es volia fer un rentat de cara a un turisme incipient, tot maquillant la línia de costa.
Així, entre el 1969 i 1971, el Patronato Municipal de Vivienda de Tarragona construeix en uns terrenys cedits per la Immobiliària Sant Salvador, vint-i-dos blocs que sumen en total 1.500 habitatges. Cada habitatge costava 213.000 pessetes, el que ara serien uns 669€. En la seva propaganda el reclam principal era el fet de viure en una urbanització que només estava a 5 minuts del centre.
Per accedir al pis els futurs propietaris havien de fer una entrada de 10.000 pessetes, 50.000 en el moment que es fes l’entrega de les claus, i després haurien de pagar 999 pessetes (el que ara serien 6 euros) al mes durant divuit anys.
El 29 de juny 1989 l'alcalde Recasens en un acte simbòlic feia entrega de l’escriptura a les persones propietàries després de finalitzar els pagaments de la hipoteca. Els pisos d’aquests blocs anaven dels 50 als 70 metres quadrats i eren blocs on no hi havia ascensor. Malgrat ser pisos d’obra social va haver-hi alguns casos d’especulació urbanística i diferents pisos van acabar convertint-se en segones residències i habitatge turístic. Els habitatges es van fer a correcuita i van patir dèficit en els acabats, en les línies elèctriques... aquestes mancances estructurals avui encara tenen afectació entre el veïnat.
Però per molts veïns i veïnes, viure en un habitatge nou lluny del brogit de la ciutat i al mig del bosc era una meravella i més si ho mirem en perspectiva d’un infant. La Viviana, resident des dels 12 anys, explica que Sant Salvador era i és un barri verd, en contacte amb la naturalesa i prop de la ciutat. L'encant del Pont del Diable i la frondosa extensió de garrofers, van esdevenir elements clau, un oasi de natura al mig de la ciutat.
O com narra la Cristina, nascuda anys més tard, que feia vida al carrer i hi jugaven tot el dia com es fa als pobles. Aquesta manera de créixer diu que l’ha marcat a l’hora de desenvolupar la seva vida professional des d’un punt de vista cooperatiu. També l’ha vinculat a engegar projectes al barri com la Biblioteca de les coses.
